La veritat és que no sé massa com posar-m'hi avui. Normalment hauria començat l'article amb un títol com 'Corredor de Gaube', després hauria donat una serie de dades el més objectives possibles i comprovables com metres, pendents, horaris aproximats, etc. Després segurament hagués descrit les diferents parts de l'escalada, l'aproximació per carretera, l'arribada al refugi de les Oulettes de Gaube i, finalment, l'escalada pròpiament dita i el descens. I per últim hi hagués posat un cullerada de subjectivitat, compartint sensacions i pensaments amb tots vosaltres.
Però aquest cop no serà ben bé així. Primer de tot perquè ens han faltat 10 metres de gel podrit per sortir per dalt, i en segon lloc, perquè el viscut en aquesta cara nord dels Pirineus ha estat, amb majúscules, una aventura que com em va dir l'Eduard Sallent
'ens passen a tots i ens fan més alpinistes'.
Som divendres 7 de gener de 2011, l'endemà de reis. A les 10 del matí ens trobem als Esports Montanyà de Vic en Pau Pañella, en Benji i un servidor. Hem quedat aqui perquè en Pau necessita uns pantalons de
Gore en condicions per poder encarar l'hivern i, una vegada fet el gasto, tan sols ens queda comprar alguns sobrets de pasta, llet condensada, sopetes i un tros de formatge i enfilar camí cap a Cauterets - Pont d'Espagne, punt de partida per afrontar el nostre objectiu dels tres propers dies.
A les 7 de la tarda arribem a Pont d'Espagne, ens equipem i sota una nit templada per l'època enfilem el camí que en unes 3 hores ens deixarà al refugi lliure de les Oulettes de Gaube. En l'aproximació ens guiem a trossos per les petges de raquetes que faciliten el caminar, en d'altres trams improvitzem una mica el camí. La neu acumulada fa que a vegades haguem de suar una mica més del compte. Saltem algun rierol i a quarts de dotze som arribats al refugi no sense abans haver divagat una mica per trobar-lo.
Immediatament disposem els trastos d'escalada a l'entrada del refugi, el sac a les lliteres, i tot el menjar a l'habitació on també i trobem una estufeta i llenya! Mentre preparo un focarret, que durarà poc, en Benji i en Pau preparen un deliciós sopar a base de fuet, formatge, ametlles i tallarines a la carbonara. Tot un sopar. Amb la panxa plena ens n'anem a dormir.
Són les 6 del matí. Sona el despertador. Ens despertem mica en mica, esmorzem llet i croissants i ens equipem. Estem a punt per afrontar el repte.
A 2 quarts de vuit, quan ja comença a clarejar, enfilem el camí d'aproximació a l'entrada del corredor. Aquest tros se li fa pesarós al Benji: 'tan caminar!' es queixa.
A 2 quarts de deu superem la rimaya, molt coberta per la neu caiguda, fet que ens facilita molt la feina. No ens encordem, i continuem progressant per les primeres campes de neu del Gaube. De moment, tot és senzill. En Benji, tot i algun dubte per la penosa aproximació, ara ja es troba convençut, i és que quan la cosa es posa tiesa el paio n'és un altre; en Pau continua a pas ferm i valent, -com es nota que treballa en un refugi- per cada manxada de pulmons jo en faig tres!
Arribem al primer ressalt molt aviat. Comencem a veure que la manca de neu fa que, allò que hauria de ser una pendent pronunciada no serà així i, per tant, trobarem més ressalts dels esperats. Assegurem el primer ressalt i el Benji el supera ràpid i fàcil. Ara és el meu torn. Un cop superat el ressalt deixo anar un crit de fred. Els guants estan xops i amb una maniobra de poca traça em cau el gua pendent avall. Tots tres ens ajuntem de nou a la propera reunió, en Benji em cedeix una parella de guants ja que els que duc de recanvi són de llana i per continuar progressant no serviran de res.
Rapel.lem?
Havent perdut un guà ens plantegem la possibilitat de rapel.lar però considerem que podem continuar sense més problemes. Continuem amunt.
A partir d'aqui ens trobem amb algun que altre inconvenient. Primer de tot, pel fet de ser principi de temporada, no hi ha prou acumulació de neu i els ressalts es van succeïnt, el que ens obliga a muntar fins a 5 tirades més per arribar al mur final. Per altra banda el fort vent que bufa ha convertit el corredor en un autèntic riu de neu acabada de caure i superem els ressalts amb visió nul.la i dutxant-nos constantment en una pluja continua de neu pols.
Finalment arribem, amb penes i treballs, a la darrera reunió. Jo tinc les mans inservibles pel fred i la por es va apoderant del meu cos. Els tres però ens mantenim convençuts de sortir per dalt i és així com, amb la complicitat dels companys i les mostres de companyonia, ens plantem davant la darrera dificultat.
Fins aqui, degut a la manca de neu, no hem pogut fer ús de cap de les reunions existents. Les veiem totes uns metres per sobre dels nostres caps i les hem de muntar a base de pitons i tascons excepte un magnífic espit que trobem a mig fer i reforcem com podem.
El darrer llarg.
En Benji comença a obrir-lo. Primers ressalts i primeres males impressions. El gel és podrit!!! No hi ha gel nou i tot és molt precari. Acabats els primers metres ara li toca encarar la verticalitat del darrer tram i és aquí quan tot se'ns ve avall. Dos picades de piolet i baixen corredor avall unes plaques de gel marró.
-Aparta't! Uf, com ha passat aquest!
És impracticable. De seguida crido al Benji, -'no te la juguis, no val la pena', i la seva resposta és contundent -'Xiuli, truca al 112!'
Estem apuradíssims. Ningú vacil.la. Ningú perd els estreps i conservem, malgrat els pèssims pensaments que acumulem, una calma tensa. Em trec el mòbil de la butxaca una mica com puc i marco 112. Inoperatiu. De seguida penso en trucar a la Lídia i que avisi com sigui a qui sigui, als pompiers? Collons, si només cal que ens tirin una corda i sortim per dalt!! Estem a 25 fotuts metres de la sortida al glaciar d'Ossue!! Tinc fred! Que hem parit aquest cop?! Prou.
Amb la trucada ens adonem de l'hora. 17.30 de la tarda. La nit ens cau a sobre.
En Benji es despenja del darrer cargol posat, precari, és clar. Ens reunim de nou a la darrera reunió i la decisió es fa evident. Hem de desfer el camí fet.
Primer ràpel.... desgrimpar un tros, no trobem res bo per fer un ràpel... desgrimpar un tros més... trobem una fisureta, un tascó, un pitó... 60 metres més sense posar massa pes a la corda... fem una repisa, ens reunim de nou... no podem fer cap reunió.... ràpel, desgrimpar, ràpel.... el darrer dels ràpels en Pau m'ha d'ajudar a passar les cordes pel reverso, les mans les tinc del tot inservibles, però no penso en res, només en baixar.
Així, després de 4 ràpels i haver desgrimpat a pèl més d'un i de dos ressalts que pujant havíem assegurat, ja caiguda la nit, ens plantem a la rimaya. Aqui abandonem els pensaments dirigits a nosaltres mateixos i als companys... que no caigui ningú, ni jo mateix, que tot vagi seguint així...
Tornen a aparèixer alguns tímids somriures, bevem aigua, mengem una barreta i progressem en diagonal embolcallats per la negra nit. Després recta fins la vall i a seguir caminant a cegues esperant que una mole amb finestres se'ns aparegui davant dels nostres ulls el més aviat possible.
-Mira, enfoca allà!! El refu! .- crida l'un. -Òstia, és una pedra....- respon l'altre.
Continuem caminant i de sobte trobem unes traces... són les nostres! No pot ser!! Estem donant voltes sense sentit per la planura de davant del refugi però.. en quina direcció? Ens adrecem de nou al seracs que precedeixen el corredor de Gaube? Estem molls i cansats però ningú no es queixa. Tots intentem interpretar el camí que prenem, tots aportem el que bonament podem, ningú es queixa. Tots tenim assumit que no podem parar. Hem de seguir, seguir i seguir. Estem empapats per la neu que va caient i va calant als nostres cossos i sabem, sense dir-ho, que el pitjor que podríem fer és parar. Finalment, i després d'haver canviat de rumb 5 o 6 vegades decidim prendre una direcció i no abandonar-la.
Al cap d'una estona, a uns escassos 10 metres apareix un trosset de corriol que encara no ha estat tapat per la copiosa nevada. -Estem seguint la direcció de l'aigua! Sí! Anem bé! 5 minuts més tard ens trobem davant del riu que passa per davant del refu, aixequem la vista i ens apareix un roc amb finestres.
-És el refu!!!!
Entrem destrossats i ens sentim salvats. Són 3/4 d'1 de la nit. -Deunidó! ens diem entre somriures dels que se saben salvats i relaxats després de les penúries.
Una sopeta calenta, un sac reconfortant, un despertar enmig de la blancor més esplèndida i deu dits dels quals no me'n sento les puntes. 3 hores de tornada fins la furgoneta en un paratge preciós i cap a casa... però no sense abans ser escorcollats per la Policia Nacional!!!!! La mare que els va parir, encara ens detindran per etarres amb aquestes pintes!!!!
Heus aqui doncs el meu relat que, mentre l'escrivia, en alguns punts se m'ha fet un nus a la gola, deu voler dir alguna cosa.
Avui, tres dies després, alguns dits ja han tornat a la normalitat, d'altres encara pessiguen cada cop que toca alguna de les lletres del teclat i els 2 tascons, els dos pitons i el cargol abandonats encara deuen estar, gèlids, enmig del corredor.
Reflexionant un mica al voltant de tot ens hem adonat que hem comès petits errors que cada vegada ens han exposat més - hem anat tard, no hem rapel.lat quan ho vam considerar oportú, potser encara no n'era l'època,...- ara tot és discutible, però és clar, des de la comoditat del sofà de casa tot es veu més clar!
Jo simplement em quedo amb el viscut, l'aprenentatge extret i les bones sensacions d'haver format part d'un autèntic equip!, i de nou les paraules de l'Edu 'el més important és que esteu bé. D'aquestes n'hem passat tots, i això ens fa més alpinistes!
* i un record especial pel papi i la mami que els pobres no van dormir gaire després de 3 dies sense donar senyals de vida. Us estimo!
Els corredors de la Grave a qualsevol posen les piles!!
I un rescat amb final feliç d'algun que picant picant es va enriscar massa.
