MATELLA POWER

Aquest no és el meu hivern

2012-01-18T13:57:00.000+01:00

Primer un queixal 'peleón', després una infecció d'orina que a part de deixar-me un mal d'ous terrible em va tenir 7 horetes a urgències, ni gel ni neu - que no us embauquin amb la neu artificial, això d'esquiar en un fil blanc al costat de terra i herba... no és esquiar, perdoneu però algú ho havia de dir! -, ... en resum, aquest hivern no és el que em van ensenyar a casa.. però bé, 'no hay mal que por bien no venga' i he dedicat més hores a estar amb els nanos de Sant Miquel de Balenyà, futurs Messis i millors persones, dels que cada dia n'estic més orgullós i n'aprenc més coses. Uns craks.

En definitiva, que aquest hivern les coses no surten com un esperava, però em quedo amb les bones lectures de llar de foc; alguna reflexió interessant - l'una entorn de la salut que, quan estem bé, ni valorem ni agraïm, perdent el temps amb absurds mal de caps que no porten a enlloc, i l'altra en relació a Mahoma i la muntanya, que la veritat no sé ben bé com fa, però la qüestió és que dissabte me'n vaig a Suïssa... a veure si la Heidi i les seves muntanyes ens ofereixen una mica de diversió.-; i, com no, amb les bones estones viscudes amb la familia i els amics sovint al voltant d'una taula, a vegades, massa carrgeada i tot.

Enjoy the ride!

Bastiments

2011-12-08T20:30:00.000+01:00

Es respira en l'aire aquella calma tensa. Tothom espera allò que espera.

ARRIBA EL FRED I LA NEU!?!?!?!?!?!?

Tastets de neu per entretenir l'espera amb debutants d'una projecció terrible.

Quicu 'el pupes'

Cabu 'la cabra' i Pani, 'l'home tranquil'

Cristiansen 'urban style'

Nonis 'narinant'

Pleasure!

Èxits del nostre temps - Desembre 2011

2011-12-04T19:23:00.001+01:00

Per aquells temps d'infantesa, quan les pistes de tennis ho eren tot i Andrea Agassi l'idol!

Com dèiem ahir...

2011-11-17T23:43:00.000+01:00

... potser fa mandra agafar la pluma, però les muntanyes mai fan mandra.

Després d'haver hivernat uns dies a la xarxa, avui m'he proposat deixar petja de nou al blog. Unes imatges de les darreres activitats i esperem que el fanatisme hivernal vingui acompanyat de bones piades.

Corria el 10 de setembre. 'Chachi Piruli' Montserrat. L'elefantet.

Talai Gran... quasi! Hi haurem de tornar.

Comencem l'octubre. Tuc de Mulleres. I quines vistes a l'Aneto i la desitjada cresta Salenques!

Sol a la Pica d'Estats i 3000's veïns. Un projecte que venia de temps. Primera emblanquinada de l'any. Brillant!

Una estada a Vilanova de Meià. Per fi cau la Cosa Nostra, també la Navarro.

Tot amb la millor companyia!

I entrem al novembre. La neu no ha fet esperar, i el gel?

Weather

2011-09-23T13:46:00.000+02:00

Depèn del weather... ho deixem amb l'Aragüells, 3.037 metres

Sol, aigua, roca i herbes dolces... això és Mallorca!

2011-08-29T20:16:00.000+02:00

Estiu mogut, tendinitis, festes majors, poc escalar i boniques sortides al Piri. És temps de vacances, aquest any la improvitsació ha donat lloc a 8 dies fantàstics.

Un dilluns qualsevol, després d'haver comprat un bitllet poques hores abans, prenc direcció a Mallorca. Una motxilla i una guia de psicoblock és el meu pesat equipatge. Arribats a l'illa tan sols falta llogar una motoreta i avisar al bon amic Domingo - o Txomin - com es fa anomenar a les reds socials, que l'home de secà ha arribat a l'illa.

He visitat els sectors imprescindibles pels que vibren amb això d'escalar sobre l'aigua. Relament val la pena, però jo, si per cas, em continuaré penjant amb un parell de cordes de 8 i mig. Nedar cansa. Si voleu fer-hi una visita la guia d'en Riera és una bona eina, allà hi trobareu bons consells per tot plegat: dormir, escalar, menjar,.... val la pena.

Pel demés només tinc paraules d'agraïment pels nins de Manacor - sufristes, músics, currantes, en definitiva una gent de puta mare- i aprofito per convidar-vos a lliscar per la neu quan sigui l'època. Agraïr també a la família del Domingo haver-me fet sentir com a casa, els neighboors que m'han acollit un parell de dies a casa seua i com no per en Clint Eastwood que em va portar enmig del mar amb una barqueta i em va ensenyar l'art de la pesca.

Ens veiem prest Mallorca!

CADE a la NORD D’AGULLES

2011-07-11T13:28:00.003+02:00

MOTSERRAT. NORD D’AGULLES
Via: CADE 150 metres, V+ obligat (ressenya clikant el títol)

Equipament: ‘de todo un poco’. Reunions amb parabolts.

Cordada: Benji i Xiuli

Descripció: Aparcarem a Can Massana i seguirem el Camí de l’Arrel fins que, una mica abans de la cadireta, trobarem un semiesllabissament a mà dreta. Pujar tieso fins al peu de la paret, flanquejar a la dreta. El peu de via surt per una placa amb un arbre tallat al peu de via que ens ajuda a xapar el primer parabolt.

El primer llarg, 7a+ en lliure, supera una placa per després, ja per terreny més fàcil va a buscar un arbre ben visible amb roca ‘narinant’. Guapo i superable en A1. No farem la R a l’arbre sinó uns metres més amunt en una repisa.

El segon llarg, curt, té un pas de 6a també superable en A1.

El tercer llarg és la guinda del pastel. Tot per una excepcional fissura difícil de protegir com més progressem per ella, i una vegada tomba a l’esquerra empotra’t com un cuc arribarem al darrer espit i després fins a R ja més senzill però amb alegria d’assegurances. En lliure pot ser un 6b perfectament. Hi trobarem també algun buril sense xapa.

A l’últim llarg primer haurem de fer un canvi de paret estrany per anar a buscar una fisura desplomada, 6a+, i després ens posarem sota un bombet que superem per l’esquerra i ja en xemeneia arribarem al cim. Un llarg no gens fàcil i alegria absoluta!!!

Tornarem pel vessant sud, anant a buscar el refu í d'aqui a Can Massana.

Quina gran via!

Èxits del nostre temps - Juliol 2011

2011-07-08T21:19:00.002+02:00

Bongo Botrako - Todos los dias sale el Sol

Mont Perdut, Punta Escaleras i Dit del Mont Perdut

2011-07-06T17:19:00.022+02:00

Feia dies, molts dies, que no em marcava una d'aquestes llargues caminades per enfilar-me al cim dels 3mils que coronen l'estimat Piri.

Aquesta vegada ho he fet amb la millor companyia possible per trescar pel Pirineu. En Toni i la Nú són uns enamorats del Pirineu i dels seus cims per sobre la cota dels 3mil metres.

Dijous 23 de juny enfilem cap a Aínsa, per celebrar-hi la nit de sant Joan. Fogueres, carn a la brasa, vinillo i gent d'arreu. Un bon caliu.

Divendres ens prenem el dia per situar-nos al refu de Góriz. Sortim a migdia de la 'pradera' d'Ordesa sota un sol espeterrant... ens anirà bé per volatilitzar el vinillo. Passem per les Grades de Soaso i la Cola de Caballo acompanyats de la 'romería' habitual en aquesta bonica vall.

Un cop deixem enrera la Cola de Caballo i enfilem les 'clavíjas' la 'romería' deixa pas al silenci, trencat de tant en tant pels crits de les marmotes fins que, a mitja tarda, arribem a l'esplanada de davant del refu per plantar la tenda.

Per resseguir els tres cims proposats iniciarem el camí per la ruta normal al Mont Perdut i, sobre els 2.500 metres ens desviarem a mà dreta per una tartera amb diverses fites visibles. A partir d'aquest punt farem la ruta sols, i veurem tots els puntets que segueixen direcció al 'lago helado', 'la escupidera' i finalment el cim del Mont Perdut.

Per coronar la Punta Escaleras progressem per terreny pedregós i superant algun petit muret sempre ben guiats per diverses fites.

Un cop al cim baixarem pel vessant nord i enfilarem la cara sud del Mont Perdut.

Per arribar al cim haurem de superar dos ressalts que, especialment el segon d'ells i depenen de l'època de l'any seria bo assegurar. Superat l'últim, i per terreny evident, acabarem posant els peus al cim del Mont Perdut on ens retrobarem de nou amb la caravana d'exursionistes que es deleixen, com noslatres, per fer aquest cim tan emblemàtic.

Ja només ens queda baixar per la ruta normal i anar a buscar el peu de la xemeneia que ens enfilarà al Dit del Mont Perdut. Baixarem doncs per 'la escupidera' i un cop acabada flanqueijarem amb tendència a la dreta.

Per coronar el cim del Dit farem dos curts llargs -nosaltres duíem dos cordinos de 30, amb 2 60's en tindrem prou amb un llarg-. Ens haurem d'enfilar per l'evident xemeneia central. Nosaltres però, vam anar a buscar la de més a l'esquerra i vam suar-la innecessàriament. Roca molt podrida i inestable... pel ràpel ens va quedar clar quin era el camí de pujada. Amb un friend i un joc de tascons hem fet la feina, ah!, i el cul apretat!

Ràpel ben visible per abandonar el cim i després seguirem las ruta normal per arribar de nou a Góriz.

Una ruta bellíssima, en un entorn preciós.

Directa Estel

2011-06-28T20:43:00.012+02:00

SERRA D'ENSIJA. ROCA GRAN D'EN FERRÚS
Via: DIRECTA ESTEL 290 metres, 6a o V+ obligat (ressenya clikant el títol)

Equipament: burils i pitons. Semiequipada. Portar joc de friends i tascons.

Cordada: Pratgi, Benji i Xiuli

Descripció: Hi arribem per Fígols, passada la central de Cercs, seguint el Camí dels bons homes, GR107. Pel darrer tram de pista un cotxe amb funcions de 4x4 serà ideal, la Multivan va haver de lluitar com mai pel fang i els rocs.

És una via molt i molt bonica. Amb bona roca i una lògica apustuflant. Sostinguda en el Vè grau els dos llargs de 6a són més que fantàstics. Més d'un i de dos llargs et conviden a gaudir de l'escalada i els seus moviments elegants en un entorn inmillorable, sol.litud i verdor.

Com us deia els primers llargs són assequibles però amb un equipament auster. El primer dels llargs em va costar una mica... primer llegir-ne la lògica, petita diagonal a l'esquerra per després buscar, més a la dreta, el pas més senzill per superar un bombet amb molt bon cantell. Aquest tram és molt expo.

Després, fins als llargs de 6a, tot es posa en dansa. Arribats a aquest dos llargs és l'hora de disfrutar de valent, especialment del segon d'ells, quina alegria i quin feeling més enganxós!

Fins dalt les dificultats minven i així també ho fa l'equipament.

Pel descens ens enfilarem fins al cim per contornejar la cinglera. Tornada llarga i assoleiada, ens anirà bé buidar....!

Un plaer haver escalat de nou amb aquell que un dia va anar a visitar 'aquell país' que tan ell com jo sabem perquè no m'agrada anomenar però el qual m'encantaria visitar i, com no, tastar-ne algun tros de roca.

I felicitats i gràcies al Benji, per com va netejar els llargs clau i per haver-m'he regalat una escalada en lliure de 2on tan i tan excepcional.

Normal al Cavall Bernat

2011-06-28T20:09:00.010+02:00

Ja fa uns dies, a proposta d'en Mike, ens vam enfilar al llom del Cavall Bernat per la via de vies. Em va fer molta il.lusió fer aquesta línia, i més amb la companyia que ho vaig fer, algú que tot i no escalar com fem d'altres més sovint, tenia una il.lusió especial en enfilar-nos on ens vam enfilar i per on ho vam fer.

Més d'una hora de camí per 80 metres escassos de roca però, que bé que es respira dalt del Cavall.

MONTSERRAT. EL CAVALL BERNAT
Via: NORMAL 70 metres, V (ressenya clikant el títol)

Equipament: parabolts, estaques i pitons. Portar cintes llargues.

Cordada: Mike i Xiuli

Descripció: Ens enfilarem, venint de Santa Cecília pel cami de l'arrel, per la canal del Cavall. Per arribar a la berruga farem una curta grimpada fins sota les plaques commemoratives de la obertura de la via.

Aqui comença un curt flanqueig de 5 metres fins posar-nos a la vertical del diedre.

El diedre, que equival al 2on llarg, és molt ben assegurat i progressarem tan per dins com per la placa, fins un petit bombet de IV que un cop superat ens deixa a la 2ona reunió sobre la berruga.

D'aquí al cim 30 metres senzills per fer companyia a la moreneta una estona.

Una via que un dia o altre s'ha de gaudir.

Midi d'Ossau, pirineu en estat pur

2011-06-14T19:14:00.017+02:00

La darrera setmana de maig, després d'unes setmanes de feina intenses, vaig prendre camí al Midi d'Ossau.

Aquest indret del país veí sempre m'havia cridat l'atenció. N'havia llegit ascensions per totes les seves cares, m'havia somiat jugan-t'hi per les seves parets, però mai l'havia vist amb la vista nua, i haig de reconèixer que em va captivar des del precís instant en què vaig divisar-ne la seva silueta tot just passat el port del Portalet, i això que encara no he pogut disfrutar de la seva paret nord.

La idea era anar a passar uns dies al refugi del Pombie i regalar-nos algunes escalades a la cara sud, sud-est, d'aquest cim emblemàtic. Al final tan sols va poder ser-ne una, ja que els nomenaments de professors inetrins que tenim en aquest país ens van fer tornar abans del moment inicialment previst, però tot i així l'experiència va superar les espectatives i, és clar, les ganes de tornar-hi, després d'haver pogut llegir línies precioses des del refu estant, són avui ben vives.

Per aquells que hi volgueu anar a fer un tomb, haurem de prendre direcció a l'estació d'esquí de Formigal, travessar el port del Port del Portalet i aparcar passats 2 quilòmetres d'aquest. Des del pàrquing el camí es veu evident, i en poc més de 45 minuts ens hi plantarem.

El refugi del Pombie té una part lliure molt i molt digne, amb unes quinze places, ja que la temporada d'obertura va de juny a setembre. A veure si n'aprenem alguna cosa dels francesos, perquè fins i tot gas teniem per coure els spaghettis!!! Es troba envoltat de dos llacs preciosos i podem fer-hi algun trèquing molt bonic, enfilar-nos al Midi per la seva ruta normal, per la cresta que va del Petit pic al Grand Pic o bé disfrutar de les mil i una línies que hi ha obertes a les cares sud i sud-est.

Nosaltres ens vam regalar la Via Jolly i Super Jolly, que mena al cim de l'Aguillet Jolly. Després de la trucada que ens feia tornar, i encara amb una mica de temps, vaig fer una caminada cap a la seva cara nord, disfrutant d'isards i marmotes com feia temps que no ho feia... el verd dels prats, l'aigua cristalina i silenci natural dels seus paratges va ser un regal pels sentits.

MIDI D'OSSAU. AIGUILLET JOLLY

Via: JOLLY + SUPER JOLLY, 275 metres a 6a+ (V+) de la Jolly i 240 de la Super Jolly

Equipament: Pitons. Cal preveure que es tracta d'una línia gairebé neta, per tant serà bo portar joc complet de friends, i repetir alguns números com el 75, l'1 0 el 2, joc de tascons i bagues per sabines i/o marlets. Algun pitó també podria servir-nos encara que nosaltres no els vam utilitzar.

Cordada: Benji i Xiuli

Descripció: Els dos primers llargs d'entrada segueixen la via Sud-Est Clàssica, per tant, iniciarem la via a l'esquerra de l'evident xemeneia fins situar-nos a la seva vertical.

La primera part de la via, Jolly, ressegueix una evident xemeneia divisable des de qualsevol punt. És molt evident. Però al contrari del que es podria pensar, la progressió no es fa en xemenia, sinó que és una successió constant de diedres i fisures força vertical.

El final de la Jolly es troba al conegut com el circ gris, tram de roca grisa molt evident. Des d'aquí podrem iniciar el descens en ràpels per la via Surplombs, no sense abans grimpar una mica a l'esquerra i fer un curt descens també a l'esquerra.

Nosaltres però vam seguir per la seva continuació, la coneguda com a Super Jolly, una via que segurament no es deu fer massa, ja que, a part de trobar-hi menys pitons i haver d'aguditzar el sentit de la orientació, els vestigis humans brillen per la seva absència.

Aquesta segona part possiblement no sigui tan exigent, encara que després de la R9, la fissura vertical que hem de superar, ens posarà a prova i no hi trobarem assegurances encara que hi ha múltiples possibilitats de repartir camalots al gust. -Tant, que nosaltres, no sabem com, vam perdre un 2!!!!, increïble però cert, el viatge ens va sortir car de Déu!-.

Arribats al cim amb una curta grimapda ens enfilem al llom de l'Aiguillette Jolly.

Pel descens podem enllestir el darrer llarg de la via Sud-Est Clàssica i baixar per les vires fins a trobar la tartera o bé, desde la darrera reunió muntar una sèrie de ràpels successius que ens deixaran al peu de la Via Surplombs, a la tartera, i d'aquí per terreny pedregós i evident fins al refu.

Les instal.lacions dels ràpels són totes molt i molt precàries, només cal.... confiar-hi.

Que no pari la festa!!!

2011-06-10T17:42:00.002+02:00

'La mare que ma va parir!!!!', quanta feina que tinc encallada. La qüestió és que fa molts dies que tenia el blog una mica parat, o paradíssim, però un servidor primer ha anat de cul i, després, ha fet unes vacances curtes però intenses. En resum, el blog ha quedat en stand by, però no oblidat!!

Ras i curt, aqui us deixo al link a diverses vietes que han anat caient com aigua de maig per si decidiu fer-los una visita, tot i que les descripcions, haig de dir-ho, són una mica de 'can passa via':

- Diedre Farreny a Vilanova de Meià, Roca Alta
- Camí de l'Alzina a Montserrat
- Tàrrega a Vilanova de Meià, Roca dels Arcs
- Gómez Xalmet a La Prenyada, Montserrat

I en breu espero poder-vos fer 5 cèntims de la curta, però intensa, escapada al Midi d'Ossau amb el bon amic Benji. Un lloc fantàstic on dansar sobre el granit pirenaic.

Que no pari la festa!

Gómez Xalmet a La Prenyada

2011-06-10T17:41:00.005+02:00

MONTSERRAT. LA PRENYADA
Via: GÓMEZ XALMET 145 metres, V/ A0 o 6a (ressenya clikant el títol)

Equipament: parabolts, burils i claus. Podem portar alguns friends o tascons, poquets, per millorar l'equipament dels llargs 2 i 3.

Cordada: Mindundi i Xiuli

Descripció: El primer llarg hem d'iniciar-lo per la fissura de l'esquerra. No confondre'ns amb la línia de parabolts que marxa més a la dreta. El primer tram és fàcil, fins situar-nos sota un bombet, molt llimat i per on, si ha plogut, regalima aigua a dojo. Superarem el bombo en A0, amb un equipament propi de les relíquies montserratines. Després de la fissura haurem de sortir en lliure fins a reunió.

Els dos següents llargs ens demanen atenció, les assegurances allunyen una mica i cal escalar, però són preciosos!

Els dos últims són força senzills, i et permeten arribar on top amb glamour. Una escalada molt bonica i és que estem parlant de Montserrat coi!

A les fotos us hi penjo un plom relíquia que es troba a la 4a tirada. Que bonic.

Tàrrrega

2011-06-10T17:34:00.003+02:00

VILANOVA DE MEIÀ. ROCA DELS ARCS.
Via: TÀRREGA 180 metres, V (ressenya clikant el títol)

Equipament: més pelada que un calb. Portar tascons, friends i bagues.

Cordada: Mindundi, Toni i Xiuli

Descripció: Una via clàssica i d'aventura que ni les reunions trobarem. Cal fer-les en savines.

En general es deixa fer bé. El pas més 'delicat' es troba abans d'arribar a la 3a reunió, però és un passet i prou!

Feu-la us agradarà!

Camí de l'Alzina

2011-06-10T17:24:00.002+02:00

MONTSERRAT. PAS DELS FRANCESOS.
Via: CAMÍ DE L'ALZINA 150 metres, 6A+, V+ Obligat

Equipament: parabolts.

Cordada: Mindundi, Mike i Xiuli

Descripció: Hi accedirem des del Monestir. Un cop passat el pont de fusta, abans del pas dels francesos, la via comença a la dreta. Té dues possibles entrades. Una per la placa, de 6a+ i molt ben cosida, o per la canal herbosa, IV grau segons ressenyes. Nosaltres vam tirar per la placa i és ben bonic i mol ben equipat.

La resta de la via, ben equipada, no ens exigirà massa. És una bona via per començar el dia i anar a Sant Benet a fer alguna altra línia.

Diedre Farreny

2011-06-10T17:03:00.004+02:00

VILANOVA DE MEIÀ. ROCA ALTA
Via: DIEDRE FARRENY. 165 metres, V (ressenya clikant el títol)

Equipament: pitons i alguna expansió. Portar cintes, friends, tascons i bagues per savines.

Cordada: Mindundi, Toni i Xiuli

Descripció: La veritat és que ja fa massa dies que va caure i podré ser poc precís, però en qualsevol cas apuntar que la via està força neta però trobarem una assegurança allà on ens convindrà.

Les dificultats es concentren en els llargs 3 i 4, sobre el Vè grau, essent els dos primers i dos últims sobre el IV o IV+, amb passos atlètics i bonics.

Una molt bona via pel gust d'un servidor.

Easy Rider

2011-04-23T18:59:00.007+02:00

Ras i curt, aquesta ha estat sempre una via de la qual havia pensat podia ser el meu primer projecte a la paret de l'aeri. Després dels malurats fets ocorreguts ara ja fa un temps, i que potser no cal recordar, la sensació en pensar en la via ja no sé massa quina era. Em va costar plantejar-me-la de nou com un projecte, però finalment amb en Benji i en Mindundi vam decidir fer-hi cap.

Al final, sensacions bones i una via del tot recomenable. Al lloro però amb els 'alejes', que per altra banda li donen un no sé què, i els factors al sortir de reunió.

MONTSERRAT. PARTE DE L'AERI.
Via: EASY RIDER 300 metres, V+, Ae (ressenya clikant el títol)

Equipament: reequipada amb parabolts. També trobarem pitons al primer dels llargs. Portar cintes i algun ferro pel primer llarg ens pot ajudar.

Cordada: Mindundi, Benji i Xiuli

Descripció: El primer dels llargs he llegit en algun blog que posa la 'criba'. És cert, et demana escalar. Després del primer tram de roca una mica dubtosa la cosa s'afina una miqueta abans d'arribar a reunió. Tot i amb això, ens permetrà posar algun tasconet o friend si ho creiem necessari.

El segon llarg comença amb un tram d'Ae, gairebé A0, i, una vegada travessada la fissura a la dreta ens hem de posar a escalar un curt tram de Vè fins a la reunió del sostret característic.

3er llarg. Diagonal a l'esquerra per anar a buscar un parabolt just abans de superar el sostret. Ull amb el factor.. hi ha una bona excursió! Després de xapar el parabolt haurem de fer una apretedeta per superar el sostre amb molt bona presa. D'aqui a la reunió un parell de parabolts. Aquesta alegria en els segurosa seguirà la tònica la resta de la via.

4rt llarg. Primer tram de 3er amb certa tendència a l'esquerra i ull que no es pot xapar res. Després muret final de V+ on cal escalar, haven-t'hi un parell de passos finets entre parabolt i parabolt.

El cinquè llarg fa una ziga zaga a l'esquerra senzill, i el sisè la ziga zaga la fa a la dreta, per anar a buscar les dues darreres tirades de placa per sortir al cim.

Els dos darrers llargs sobre el IV, IV+ son molt agradables i per disfrutar de veritat, tot i que també caldrà anar amb compte i molt de coco per les poques assegurances que trobareu.

Una via excel.lent!

Sant Jordi 2011, he mort el drac!

2011-04-23T11:07:00.006+02:00

Avui, dia de Sant Jordi, començo una nova etapa. A vegades la vida no és que no ens somrigui, més aviat ens fa una putada. Aquest cop m'ha tocat a mi i, després de plorar tot el que calia, o potser encara hi tornarem algun altre dia, avui per fi sóc feliç perquè albiro un futur ple de noves possibilitats.

Cal que passin coses per aprendre el que volem i el que no volem, i avui puc dir que he tancat una porta amb un bon cop de peu, allò que fa mal val més la pena deixar-ho ben lluny, i ara m'enric de mi mateix i de com he pogut ser tan calçaces.

No em queda la més mínima recança, he donat el millor de mi i tan sols he rebut palades de merda d'una vida mal ordenada. La merda cadascú se l'ha de treballar perquè no esquitxi als demés i, ahir, les seves bosses de merda les vaig deixar de camí a casa, allà a un veral de l'autopista A2 que va de Lleida a Barcelona, fart de tantes mentides i egoisme vestit d'inocència barata.

Crec que fugir no és la solució i esquivar els problemes només fa que n'acumulis de nous a la motxilla, espero que la vida et somrigui però afrontar la vida a la cara tan sols depèn i dependrà sempre de tu, i m'has demostrat que ets incapaç de fer-ho.

Salut, alegria i bones escalades!

Andreu i Nadia, gràcies pel bacallà i per acollir-me amb els braços oberts.

Ernest i Sandra, gràcies pel whisky, les abraçades i les vostres sabies paraules.

Benji, no cal que et digui que ahir em vas robar el cor, si fossis una xati et fotria un morreig!!!

Toni, no sé ni com agrair-te tot el que em dones.

I gràcies a tots als que durant aquest temps m'heu ajudat a intentar comprendre l'incomprensible en alguns casos, especialment aquest darrer episodi tan gratuït que m'ha tocat viure.

Èxits del nostre temps - Abril 2011

2011-04-13T13:11:00.002+02:00

Haig de reconèixer que els Pennywise encara em posen. Aquest és un himne a tots els meus amics, malgrat alguns m'esperen més enllà. '...your life is the most precious thing that we can lose...'

Ven Suri Ven

2011-04-10T20:12:00.020+02:00

Per descriure-us aquesta via havia pensat alguna cosa així com: 'aneu-hi! no hase falta desir nada mas'. Però d'aquesta manera no faria justícia a la voluntat del bloc de fer-vos cinc cèntims de l'escalada per si, algun dia, decidiu anar-la a fer.

Evidentment si he pensat una descripció tan simple és per allò que diuen de si breve dos veces bueno. I la via té part d'això. Pim, pam, pum.. la mida justa, l'apretada allà on cal, ni curta ni llarga, ni molt dura ni massa relax, amb ambient i exposició, i a més, a Montserrat.

Quin joc tan divertit.

I si la via de per se es mereix aquesta nota, una cordada amiga hi fa la resta. Cafès amb llet a les 4 carreteres de Tona, cigarreta anti estress un cop aparcats, riures, Ca la Iaia i un minor per assaborir la fartenera d'un dissabte de sol però que, gràcies a la orientació oest de la via, no ens va empipar en tot el dia.

MONTSERRAT. AGULLES. LA BANDERETA

Via: VEN SURI VEN (originalment Cerdà Riera si no m'equivoco) 140 metres, 6a, A1 (ressenya clikant el títol)

Equipament: Pitons, burils, un espit, vaia, de todo un poco.. algun tasconet de fusta i tot he vist. Portar de 14 a 15 cintes, joc de tascons i friends mitjans/petits, una plaqueta recuperable i bagues per fer el tarzan a l'últim llarg.

Cordada: Tonielc, Costa i Xiuli

Descripció: 4 llargs. Pel primer superem un diedret fàcil de IV grau de molt bon equipar. Després progressem per terreny sorrós de II grau fins a fer la 1a reunió en una alzina, just a sota de l'evident diedre de V. El segon llarg és d'escàndol. Progressem amb tendència a l'esquerra continuament. Primers metrets finets que podrem protegir amb un tasconet escanyat a un burilet que treu el cap o bé amb una xapeta recuperable. A partir d'aquí primers metrets de V on trobarem pitons i altra ferramenta i podrem equipar si és el cas, per acabar amb la darrera part més verticalota. Arribada a la segona R més fàcil però sobre un terreny una mica dubtós i amb ambient, bon ambient. Pel tercer llarg ens iniciem amb un flanqueig aeri apustuflant per colocar-nos a la línia vertical que ens demana escalar. Si no volem progressar en lliure un cop acabat el flanqueig, des del darrer pitó podem fer un parell de passos d'A1 per després continuar amb A0. Un llarg molt guapo. Arribada a un R còmode just a sota de la xemeneia que es veu perfectament desde Can Massana per la massa arbòrea que hi habita.

L'últim llarg l'hem batejat com el llarg d'en Tarzan. Sense desmereixe'l en absolut, i maco que és, posa la cirereta a aquesta via tan genial. És un llarg que, malgrat ho pugui semblar, no regala res! Primers metres fàcils de protegir fins a xapar un buril diria. Després comença la xemeneia. Progressem tan en xemenia com en mode tarzan, deixant bagues a branques, arrels i soques fins posar-nos damunt de l'últim arbre. A partir d'aqui, seguint la lògica, li he fotut bistec amunt deixant mica en mica la xemeneia que es va tancant a la meva esquerra fins arribar a un merlet que canta com una almeja. Abraçat amb un cordinillo i pas finet finet per arribar al pla i fer reunió amb una alzina. És un tros molt exposat.

He de dir que m'ha costat interpretar les ressenyes. Potser calia flanquejar més i anar a buscar dos parabolts molt nous que es divisen molt enllà. Seguint-los arribariem també a una reunió ben nova que hi ha a dalt. La veritat és que jo he fet la línia que m'ha semblat més lògica no sense portar un culet apretat apretat pels metres de corda darrera meu, i el passet finet que cal fer una vegada superat l'evident merlet. I quina alegria els pioners montserratins!!! M'agradaria poder-los conèixer... quins artistes!

Un cop aqui, 5 metres i fem cim. Podem rapel.lar des del cim fins al camí que mena a la Portella o bé, segons el mestre Picazo, fer un destrepe delicado i bajar por la canal. La mare que el va matricular, l'últim tros és una xemeneia ben vertical... Seguint les passes del mestre Picazo hem fet el destrepe, però a mig fer he passat la corda per un arbre... no em cansaré de dir-ho, els montserratins, quins mestres!

I no és maco això que feu! Fanàtiks i Chili Peppers!

Trobareu més fotos i una bona piada a KTAfanàtik.

Peque Mantecas

2011-04-05T12:51:00.011+02:00

Escapada de cap de setmana a Vilanova de Meià. Amb l'amic Benji aconseguim ensarronar en Costa i en Tonielc perquè descobreixin, més enllà dels fantàstics mogronets de Montserrat, l'escalada en un altre indret imprescindible, Vilanova de Meià. Dissabte, amb previsió de sol, autèntica primavera, emprenem camí cap a les comarques lleidetanes.

Parada a la fonda Cadí, un altre lloc imprescindible on cal acompanyar als bons amics que s'inicien en un nou sector... botifarra, vinet, gaseosa i tallat i ja estem llestos per la primera escalada el cap de setmana.

En Tonielc i en Costa es deleiteran amb la Pornostar, una que ja fa uns dies que tenim al sarró, i nosaltres optem per la Peque Mantecas.

VILANOVA DE MEIÀ. ROCA ALTA Via: PEQUE MANTECAS 160 metres, 6a+ (V) (ressenya clikant el títol)

Equipament: Semiequipada amb claus i alguns parabolts

Cordada: Benji i Xiuli

Descripció: En general una bona via. El primer llarg és durillo de veritat però la possibilitat de superar-lo en artificial el fa més amè.

Del segon llarg tan sols destacar-ne el bonic flanqueig i després un passet de V+ -pas que em va fer adonar que sóc un cagat!!!, com em va costar.. les mans se'm obren, el coco no empeny... buf!, hauré de posar-me les piles!-.

El tercer llarg supera un diedre de V molt ben protegible i senzill. Bonic.

El quart, després d'un flanqueig, ens mena per una placa atlètica i amb poc material fins a l'arribada a reunió on el grau apreta una mica més i trobarem algun espit i pitó.

El cinquè, de pur tràmit, ens deixa a punt per tancar la via amb un darrer llarg que concentra la xixa a la darrera part, dura, però superable en artificial equipat tot i que la sortida del desplom, que cal forçar en lliure, també té la seva gràcia.

Acabada la sessió en Tonielc i en Costa prenen rumb a la plana mentre en Benji i jo, acalorats de primavera, prenem rumb a la riera on ens prenem un bany en 'paños menores' que diuen, d'allò més relaxant - aporfito per demanar disculpes als berenejants que prenien el sol tranquil.lament i de sobte van ser cegats pel reflex dels nostres cossos mancats de morenor-.

Següent parada el bar d'en Cirera on hipotequem l'endemà. La trobada amb una bona penya de 'mañicos', alguns autòctons com la mestressa de la mimi... la truja que segurament haureu vist si mai heu pujat a la Roca Alta, i quina truja!!, la derrota del Madriz, la victòria del Barça, i sobretot els kintus i el vinet del sopar, van fer que l'endemà muntessim amb prou feines un parell de llargs de la Camel, per allò de, com a mínim fer alguna cosa.

Cap de setmana de conya, per tornar a la roca i per comprendre que després de 5 mesets sense apretar-li em cal una bona posta apunt, o sigui que ja ho sabeu, a tibar-li!!

Normal al Frare de Baix

2011-03-20T11:14:00.012+01:00

Encara no ha acabat l'hivern però el temps de primavera ja és una evidència. Amb les perspectives d'un cap de setmana assoleiat decidim, amb en Nonis, treure el precinto a la temporada de pedra.

Així carregats de ressenyes emprenem direcció a la catedral dels clàssics, allà on les escalades ens apropen una mica més a l'estil dels pioners catalans, Montserrat.

Mentre hi prenem direcció, es succeeixen les propostes, les pàgines dels llibres de l'Alfonso i en Buixó van passant per davant dels meus ulls, també fotocòpies de ressenyes amuntegades durant l'hivern. Finalment ens decidim per Montserrat Sud, per allò d'assegurar el sol i, comque recentment el blog de l'Escalatroncs recomenava la Via Normal al Frare de Baix entrant pel Petit Nil d'una manera eloqüent, decidim fer-hi cap.

MONTSERRAT SUD. FRARE DE BAIX
Via: NORMAL (entrant pel Petit Nil) 70 metres, V+ (V)(ressenya clikant el títol)

Equipament: Parabolts. Portar unes 7 cintes. Algun cordino pels marlets i els tascons ens poden ajudar.

Cordada: Tonielc i Xiuli

Descripció: El primer llarg, semiequipat, supera dos diedres, el primer ofereix opcions per afegir proteccions. En el nostre cas, abans del primer parabolt, hem usat un tascó, i abans de xapar el primer parabolt del segon diedre, un xic desplomat, n'hem usat un altre. La roca a l'inici és un xic dubtosa però millora de seguida. Un llarg molt guapo.

El segon llarg ens ha fet vibrar. Tot sobre el IV grau, sense una trista assegurança, excepte una baga un cop ja haurem canviat de paret, és un llarg clàssic i amb molt d'ambient. El pas més guapo és el canvi de paret, que maco i quin ambient! Molt recomenable.

Pel descens rapel.lem des del cim del Frare de Baix i, si volem continuar la jornada, resseguirem la feixa en la que es troba la 1a reunió i tenim unes 5 o 6 vies, del IV fins al 6è grau, que ens permetran tancar una jornada rodona amb un parell o tres de llargs més.

Així hem estrenat la temporada, però per fer-ho bé ens hem regalat una butifarra amb all i oli a Ca la Iaia... 'no hase falta desir nada más'.

"Eres libre de lo que amas y esclavo de lo que rechazas"

2011-03-15T16:10:00.003+01:00

Avui, un dia emboirat, amb un cel ple de llamps i trons, i aigua, molta aigua, he passat pel bar de sempre a fer el tallat de sempre. Com sempre he començat la Vanguardia per la contra i he trobat una petita joia.

M'ha semblat interessant, i he decidit transcriure-la per tots vosaltres. Espero que us agradi i en tragueu profit.

Emilio Fiel, pionero en España de la nueva conciencia y aventurero del espíritu

Es usted un explorador del alma humana, ¿qué ha descubierto?
Que merece la pena vivir el instante presente con alegría; que el amor es posible en cualquier momento, pero que nadie puede llegar a ese punto si no ha abrazado su propia sombra.

¿Es decir?
Todo lo que teme, todo lo que rechaza, todo lo que no se atreve a afrontar, todo lo que le provoca reacciones fuertes, todo lo que de alguna forma es exagerado en su vida, todo lo que no soporta en los demás es lo que no ha resuelto en sí mismo. La sombra es la clave de nuestro poder interno.

¿Cómo la descubres y cómo la vences?
Lo primero que hay que entender es que hay una forma de cambiar el pasado liberando las energías que nos atan con otros seres con los que hemos mantenido relaciones estrechas: la familia, las ex parejas y los amigos. Cada vez que tengo una relación emocional con alguien y es fuerte y es negativa, intercambiamos emociones y energías.

¿Y eso nos deja atados?
Sí, así que si odiamos a nuestra madre nos convertiremos exactamente en ella, viviremos su vida. Eres libre de lo que amas y esclavo de lo que rechazas. En este mundo todo viene en parejas: si quieres el bien tienes que aprender a vivir dignamente el mal; si quieres salud tendrás que abrazar la enfermedad, vivirla con calma y alegría.

Difícil.
En ese juego entre la luz y la oscuridad, si estamos en nuestro centro, la ira es sagrada y conduce las energías del espíritu. Pero, si no estamos en nuestro centro la ira, o cualquier emoción puede causar destrozos. No hay emociones positivas o negativas. En tu centro la ira, la tristeza, cualquier emoción es rica y productiva.

Definamos qué es el centro.
El lugar de la sobriedad, en el que las emociones no nos dominan. Estamos en un mundo en el que no sólo la cabeza ha causado estragos, también el corazón. Ya basta de tener el alma en el corazón, el alma hay que bajarla a las tripas.

¿Instinto?
Sí, tiene que haber una espiritualidad instintiva, sin razón y sin sentimiento, en el sentido de no mover las emociones ni la mente.

¿Hay que controlar?
Controlar no significa reprimir, que es lo peor que uno puede hacer; significa llevar nuestra vida desde el interior. Lo importante es entender que los cambios del juego de la vida no deben mover tu realidad, deben mantenerte sereno, sensato.

Eso quisiéramos todos.
Cuando dos personas se juntan, la vibración de ambos tiene que unificarse, o tú bajas a que te duela lo que al otro le duele y entonces a los dos os duele, o tú te quedas en tu lugar sereno mientras el otro sube de frecuencia. Tú tienes que mantenerte en tu centro y respetar al otro.

¿Cómo transformar la oscuridad?
La vida hay que cambiarla en el instante, cuando surgen las emociones negativas es el momento de recapitularlas. Hay que entender que en nuestros miedos se encuentra nuestro poder. En lo que tenemos oculto en el cuarto de los trastos no sólo está nuestra sombra oscura, lo que más tememos, también está nuestra sombra dorada.

Preséntemela.
Es el dios que somos, el poder de los dones internos que están ahí dentro escondidos.

¿Cómo entras en la sombra?
Cualquier cosa que rompa la lógica mental hace entrar en las sombras, por eso hay procesos de catarsis muy sofisticados o simplemente directos, como un retiro en la naturaleza cuatro días sin comer ni beber.

Radical.
Si no, habrá que esperar a que una enfermedad grave, la muerte de un ser querido o tantas injusticias como hay te saquen la sombra y no tengas más remedio que verla.

Dígame cómo puedo trabajarla.
Uno tiene que volver a entrar en el dolor que la oscuridad le causó: si en otro tiempo la locura te rodeó y estuviste a punto de perder el control, tienes que volver, pero con más conocimiento. Si no, no resuelves nada, sólo lo guardas en el cuarto oscuro. Tú ya llevas todo aquello en lo que puedes trabajar dentro de ti.

Sí, eso dicen todos, ¿pero dónde está?
¡Jolín! En tu mala gaita, en tus miedos. Cuando entras en tristeza, cólera, depresión, no te vayas a tomar unas copas o al cine, enciérrate con esa rabia, déjala salir, escúchala.

¿Cómo se expresa la sombra?
Quien más miedo tiene más sombra tiene, quien más hostil y violento es más la reprime. Le diré algo importante: primero hay que controlar la sombra y segundo poner conciencia en la sexualidad.

¿?
Ya es hora de que los hombres controlen su sexualidad. No hay que confundir eyaculación con orgasmo masculino. El orgasmo está fuera de la eyaculación y el amor debe durar más de media hora para que la mujer se entere de algo. La eyaculación es un acto egoísta de lo masculino.

No haré comentarios maliciosos...
El tantra o ciertas partes de la sexualidad sagrada enseña a fundir los corazones. La propia sexualidad guarda el camino más directo hacia la fusión con todo. La eyaculación debilita al hombre, y a las mujeres las debilita su caída en el caos emocional.

Èxits del nostre temps - Març 2011

2011-03-02T18:50:00.001+01:00

Recordant bells temps de grenyes i cops de cap... i quins 'solos'

MEGADETH. Tornado of Souls

4.0

2011-02-27T21:44:00.018+01:00

Primera temporada de gel i primer repte assolit. En cauran més que el gel enganxa!

Gràcies al Nonis, l'assegurador, i a en Mindundi i en Benji pel reportatge... i a tots tres pels ànims!

Cascades del Miner... 'un jueves cualquiera'

2011-02-24T16:21:00.007+01:00

Doncs això, 'un jueves cualquiera' pebre i a aprofitar els nostres dies terrenals. A les 6 del matí fem cap al Pedra, ja que tenim info que les Cascades del Miner estan, algunes, al dente, a la 1 un bon dinar i a la tarda al currele.

Per arribar a aquestes cascades del Pedraforca aparcarem al pàrquing del Gresolet, caminarem per la pista, tancada, uns 500 metres i agafarem el camí que surt de la pista principal a mà dreta. Arribats al punt on el torrent Cal Castellana travessa el camí, seguirem uns 50 metres i baixarem pel mig del bosc. (També podem baixar amb diversos ràpels)

Hem escalat:

Miner 4. Dos ressalts separats per una àmplia platafroma. II/3+. 75º

Miner 5. Brillant. 20 metres. II/4. A la seva dreta hi trobarem un fil de gel 4+ que no estava per fer l'indi.

Miner 6. Aquesta es troba sobre el caminet. 20 metres II/3. Gel molt precari i apretar el culet!

També hem escalat alguns ressalts anteriors a la miner 4 però sense massa interès, i la Miner 7, que ens deixaria a la pista principal no l'hem pogut tastar degut a que no estava formada.

Una bona sessió matinal que m'ha permès obrir el meu primer 4 -avui no he pagat birra- i que, amb més temps, permetria escalar tot el torrent, seguir per la Cascada de l'Arbret i acabar amb la Berguedana. Molt a tenir en compte.
Podeu trobar més info de la zona al Vèrtex núm. 209 de desembre 2006. Pedraforca sota zero

Boí, sweet ice!

2011-02-21T12:34:00.008+01:00

I jo que creia que el gel s’havia acabat. Bé, de fet, gairebé està vist per sentència, però aquest passat cap de setmana Boí ens ha permès continuar acumulant metres en la nostra progressió en gel.

Un cap de setmana de 10 que ens ha permès escalar la cascada Arquises, variant dreta de la Islandis, i obrir tots i cadascun dels ressalts de la Cantera, Amigos de lo ajeno inclòs!!

La idea a principi de temporada era anar acumulant metres en aquesta, per nosaltres, nova disciplina de l’escalada. Atès l’hivern que estem vivint han estat pocs els dies que hem pogut aprofitar, però aquest cap de setmana, després que en Benji participés a l’Icertic com a assegurador i l’Anna s’emportés la competi d’escaladores de dry-tooling, hem fet cap a la Vall de Boí esperant que les condicions que hi havia el passat cap de setmana es mantinguessin.
I així ha estat. Dissabte teniem previst anar fins al peu de l’Islandis i, segons les condicions, fotre-li bistec. En Benji i l’Anna, i en Mindundi i un servidor, vam muntar dues cordades i a mig matí estàvem al peu de la cascada que, malauradament, plorava per tot arreu -tot i aíxí avui a Infohielo he vist que alguns valents van poder fer-la no sense quedar xops suposo-. Com que tampoc calia enriscar-nos, amb en Benjí ens vam ficar a la Arquises, bonica línia que ens va deixar un gust de boca excel•lent. La baixada va ser acompanyada de neu i pluja i després d’uns cubatills a Barruera per celebrar les meves obertures, vam tornar a la presa de cavallers per fer uns riures balsàmics, i sinó pregunteu-li a l’Anna i al Benji com tenen les abdominals per causa de les meves sortides, o al Mindundi que us expliqui com es neteja una pissarra del cole… sempre de baix cap a dalt!!!!.
Diumenge, sota un sol de justícia, vam fer cap a la cantera i allà vam poder disfrutar de tots els ressalts, tots ells molt ben formats, acumular metres i disfrutar de les sensacions que ens està ensenyant el gel. Divertit perquè si.

En resum aquest finde ens hem emportat:

Arquises ....
Amigos de lo ajeno ....
La rampa ...
I alguna altra vieta habitual de la Cantera.

Boí ha estat un bàlsam de diversió i bona companyia, amb els coleguis de Santa Bàrbara, el fred i la neu, el sol... i un pas més en l’aprenentatge d’un servidor entre piolets, cargols de gel i grampons!

Badalona a Malanyeu... un cap de setmana P, de primavera i de pedra

2011-02-15T16:36:00.006+01:00

Ja fa dies que hem pogut confirmar que aquest hivern és diferent. Ni neu, ni fred ni res que ens faci viure aquests mesos de l'any tal i com, alguns, ens l'esperàvem. Doncs si el sol és el prota, i la primavera sembla que s'hagi avançat, aquest cap de setmana hem recuperat els gats del fons de l'armari en una doble sessió.

Dissabte un Ogassa per començar a moure l'esquelet, sota un sol fantàstic i un dinar i un vinet apustuflants i bona companyia. Aquí us deixo el blog d'en KTAfanàtik que també va fer cap a Ogassa, com en Mindundi, per fer els primers metres de pedra d'aquest 2011.

I diumenge carretera i manta i a Malanyeu a l'hora dels senyors per la primera vieta llarga. Si fa poc us comentava la primera visita a aquest sector, amb aquesta ja en són 3 les visites i us ben asseguro que sempre acaba essent un plaer escalar a aquest indret del Berguedà. Touché.

MALANYEU.

Via: BADALONA. 100 metres.

Equipament: Totalment equipada amb parabolts

Cordada: Mindundi i Xiuli

Descripció: La via té 3 llargs de V+, V i IV. L´'unic llarg que té certa gràcia és el primer. 45 metres per placa característica del sector fins arribar a una fisura que ens permet continuar progressant. Abans d'arribar a la R1 haurem de superar un muret fàcil gràcies a les excel.lents bústies i que és un dels passos d'aquells pels quals comprenc pequè escalo... brillant! Els dos següents llargs i són per arribar a dalt, res a destacar en absolut. Tornarem a peu de via amb 3 ràpels per la mateixa via.

Comentaris: Una via que no passarà a la història malgrat trobar-se en un indret que m'encanta. Si visiteu la zona i encara no l'heu fet, cateu la via Stoc de Coc... no us deixarà indiferents.

I això, que la càmera a peu de via, si més no una foto dels postres...

El sol que surt darrera les piràmides

2011-02-11T18:12:00.004+01:00

La migdiada del divendres 11 de febrer ha estat com la de qualsevol altre dia. Avui he trencat el son amb el 3/24 i al despertar he trigat uns minuts a entendre el que, sota paraules de sorpresa i sentin-se periodistes afortunats per narrar un moment històric, estava passant a uns quants quilòmetres de casa.

Tot plegat il.lustrat amb unes imatges de nit, il.luminades per unes llums tènues de faroles de barri i banderes d'Egipte al vent.

Així recordo que fa ja uns mesos els catalans ens vam manifestar per allò que creiem injust i no mereixem com a poble; d'això ja en fa uns mesos però encara ahir TONA Decideix!, la plataforma independentista creada amb motiu del referèndum per la independència del passat 2009, es va constituir com una entitat del poble.

Amb aquest pensament al cap avui puc constatar que cap lluita és en va, que la força i la voluntat d'un poble són l'arma més poderosa.

Des d'aquest rídicul espai que ocupo a la xarxa vull felicitar al poble egipci, i és que avui ja surt el sol darrera les piràmides.

Èxits del nostre temps - Febrer 2011

2011-02-07T09:29:00.001+01:00

Aquest mes us deixo l'himne dels Depeche Mode versionat per un grup molt a tenir en compte.

LACUNA COIL - Enjoy the Silence

Us he deixat el link al títol del vídeo. Espero que us agradi!!

La Grave 2011, desperta’t!

2011-01-26T19:14:00.014+01:00

Podia haver titulat aquest article ‘2 Alps, Alpe d’Huez i La Grave també troben a faltar la neu’ o ‘Any de sequera’.

I és que els Alps tampoc s’escapen d’aquest hivern tan sec que estem tenint. Temperatures baixíssimes; hem arribat a -15 a cotes per sobre dels 3.000 metres i no superem els -4ºC durant tot el dia, i sol, molt sol. Amb això l’estat de les pistes a cotes altes és bo, neu pols fresca, fresquíssima, diria; però quan perdem alçada es succeeixen les plaques de gel i alguna que altra pedra.

Així tant 2 Alps com Alpe d’Huez no els hem trobat en el seu millor estat malgrat, quan aquí falta neu, ja ens agradaria tenir aquesta manca de neu al molt estimat Piri!! Així que pistes i més pistes però… no puc viure sense fora pistes!!

Amb tot avui hem anat a La Grave. No ho hem pogut evitar. Fa més de 5 dies que no neva però és que La Grave és La Grave. No hi havia ‘paquetón’ però dels 3.200 als 2.ooo la neu és més que respectable tret de la part final, molt gel. Hem disfrutat de pales de neu pols dura i com no, hem repetit algun d’aquells corredors que ens canvien la cara. Brillant!!

La Grave… I’ve had a feeling!!

2 Alps

Alpe d'Huez

La Grave

Els corredors de la Grave a qualsevol posen les piles!!

I un rescat amb final feliç d'algun que picant picant es va enriscar massa.

Après ski...

... i això és tot. Salut blocaires!

La Vall d'Incles

2011-01-18T10:05:00.012+01:00

Pujant d'Andorra La Vella cap al Pas de la Casa, una vegada passat el Tarter i abans d'arribar a Soldeu, trobem un revolt de dretes molt pronunciat. En aquest punt a la nostra esquerra queda la Vall d'Incles.

Es tracta d'una magnífica vall on perdre'ns un dia qualsevol, ja sigui hivern o estiu, i enfilar-nos fins al Pic Anrodat, al Coll d'Incles o simplement per fer-hi una caminadeta vora el riu o pels extensos prats que l'envolten.

Aquest passat cap de setmana hi he fet una visiteta aprofitant aquest maleït anticicló que se'ns ha posat sobre nostre i que no vol deixar pas a les condicions hivernals que tan hem esperat i que no ens visiten. Jo i la Tiriti n'hem quedat maravellats, i si hi feu una visita ja em direu el què.

pd.- diumenge vaig pujar a Porte Puymoren a foquejar una mica. Em vaig endinsar fins els peus de la punta de la Vinyola.... les condicions de neu a dia d'avui 16/01/2011 són molt pèssimes!

El corredor de Gaube, o una hivernalada que ha deixat petja

2011-01-11T09:56:00.024+01:00

La veritat és que no sé massa com posar-m'hi avui. Normalment hauria començat l'article amb un títol com 'Corredor de Gaube', després hauria donat una serie de dades el més objectives possibles i comprovables com metres, pendents, horaris aproximats, etc. Després segurament hagués descrit les diferents parts de l'escalada, l'aproximació per carretera, l'arribada al refugi de les Oulettes de Gaube i, finalment, l'escalada pròpiament dita i el descens. I per últim hi hagués posat un cullerada de subjectivitat, compartint sensacions i pensaments amb tots vosaltres.

Però aquest cop no serà ben bé així. Primer de tot perquè ens han faltat 10 metres de gel podrit per sortir per dalt, i en segon lloc, perquè el viscut en aquesta cara nord dels Pirineus ha estat, amb majúscules, una aventura que com em va dir l'Eduard Sallent 'ens passen a tots i ens fan més alpinistes'.

Som divendres 7 de gener de 2011, l'endemà de reis. A les 10 del matí ens trobem als Esports Montanyà de Vic en Pau Pañella, en Benji i un servidor. Hem quedat aqui perquè en Pau necessita uns pantalons de Gore en condicions per poder encarar l'hivern i, una vegada fet el gasto, tan sols ens queda comprar alguns sobrets de pasta, llet condensada, sopetes i un tros de formatge i enfilar camí cap a Cauterets - Pont d'Espagne, punt de partida per afrontar el nostre objectiu dels tres propers dies.

A les 7 de la tarda arribem a Pont d'Espagne, ens equipem i sota una nit templada per l'època enfilem el camí que en unes 3 hores ens deixarà al refugi lliure de les Oulettes de Gaube. En l'aproximació ens guiem a trossos per les petges de raquetes que faciliten el caminar, en d'altres trams improvitzem una mica el camí. La neu acumulada fa que a vegades haguem de suar una mica més del compte. Saltem algun rierol i a quarts de dotze som arribats al refugi no sense abans haver divagat una mica per trobar-lo.

Immediatament disposem els trastos d'escalada a l'entrada del refugi, el sac a les lliteres, i tot el menjar a l'habitació on també i trobem una estufeta i llenya! Mentre preparo un focarret, que durarà poc, en Benji i en Pau preparen un deliciós sopar a base de fuet, formatge, ametlles i tallarines a la carbonara. Tot un sopar. Amb la panxa plena ens n'anem a dormir.

Són les 6 del matí. Sona el despertador. Ens despertem mica en mica, esmorzem llet i croissants i ens equipem. Estem a punt per afrontar el repte.

A 2 quarts de vuit, quan ja comença a clarejar, enfilem el camí d'aproximació a l'entrada del corredor. Aquest tros se li fa pesarós al Benji: 'tan caminar!' es queixa.

A 2 quarts de deu superem la rimaya, molt coberta per la neu caiguda, fet que ens facilita molt la feina. No ens encordem, i continuem progressant per les primeres campes de neu del Gaube. De moment, tot és senzill. En Benji, tot i algun dubte per la penosa aproximació, ara ja es troba convençut, i és que quan la cosa es posa tiesa el paio n'és un altre; en Pau continua a pas ferm i valent, -com es nota que treballa en un refugi- per cada manxada de pulmons jo en faig tres!

Arribem al primer ressalt molt aviat. Comencem a veure que la manca de neu fa que, allò que hauria de ser una pendent pronunciada no serà així i, per tant, trobarem més ressalts dels esperats. Assegurem el primer ressalt i el Benji el supera ràpid i fàcil. Ara és el meu torn. Un cop superat el ressalt deixo anar un crit de fred. Els guants estan xops i amb una maniobra de poca traça em cau el gua pendent avall. Tots tres ens ajuntem de nou a la propera reunió, en Benji em cedeix una parella de guants ja que els que duc de recanvi són de llana i per continuar progressant no serviran de res.

Rapel.lem?
Havent perdut un guà ens plantegem la possibilitat de rapel.lar però considerem que podem continuar sense més problemes. Continuem amunt.

A partir d'aqui ens trobem amb algun que altre inconvenient. Primer de tot, pel fet de ser principi de temporada, no hi ha prou acumulació de neu i els ressalts es van succeïnt, el que ens obliga a muntar fins a 5 tirades més per arribar al mur final. Per altra banda el fort vent que bufa ha convertit el corredor en un autèntic riu de neu acabada de caure i superem els ressalts amb visió nul.la i dutxant-nos constantment en una pluja continua de neu pols.

Finalment arribem, amb penes i treballs, a la darrera reunió. Jo tinc les mans inservibles pel fred i la por es va apoderant del meu cos. Els tres però ens mantenim convençuts de sortir per dalt i és així com, amb la complicitat dels companys i les mostres de companyonia, ens plantem davant la darrera dificultat.

Fins aqui, degut a la manca de neu, no hem pogut fer ús de cap de les reunions existents. Les veiem totes uns metres per sobre dels nostres caps i les hem de muntar a base de pitons i tascons excepte un magnífic espit que trobem a mig fer i reforcem com podem.

El darrer llarg.

En Benji comença a obrir-lo. Primers ressalts i primeres males impressions. El gel és podrit!!! No hi ha gel nou i tot és molt precari. Acabats els primers metres ara li toca encarar la verticalitat del darrer tram i és aquí quan tot se'ns ve avall. Dos picades de piolet i baixen corredor avall unes plaques de gel marró.

-Aparta't! Uf, com ha passat aquest!

És impracticable. De seguida crido al Benji, -'no te la juguis, no val la pena', i la seva resposta és contundent -'Xiuli, truca al 112!'

Estem apuradíssims. Ningú vacil.la. Ningú perd els estreps i conservem, malgrat els pèssims pensaments que acumulem, una calma tensa. Em trec el mòbil de la butxaca una mica com puc i marco 112. Inoperatiu. De seguida penso en trucar a la Lídia i que avisi com sigui a qui sigui, als pompiers? Collons, si només cal que ens tirin una corda i sortim per dalt!! Estem a 25 fotuts metres de la sortida al glaciar d'Ossue!! Tinc fred! Que hem parit aquest cop?! Prou.

Amb la trucada ens adonem de l'hora. 17.30 de la tarda. La nit ens cau a sobre.

En Benji es despenja del darrer cargol posat, precari, és clar. Ens reunim de nou a la darrera reunió i la decisió es fa evident. Hem de desfer el camí fet.

Primer ràpel.... desgrimpar un tros, no trobem res bo per fer un ràpel... desgrimpar un tros més... trobem una fisureta, un tascó, un pitó... 60 metres més sense posar massa pes a la corda... fem una repisa, ens reunim de nou... no podem fer cap reunió.... ràpel, desgrimpar, ràpel.... el darrer dels ràpels en Pau m'ha d'ajudar a passar les cordes pel reverso, les mans les tinc del tot inservibles, però no penso en res, només en baixar.

Així, després de 4 ràpels i haver desgrimpat a pèl més d'un i de dos ressalts que pujant havíem assegurat, ja caiguda la nit, ens plantem a la rimaya. Aqui abandonem els pensaments dirigits a nosaltres mateixos i als companys... que no caigui ningú, ni jo mateix, que tot vagi seguint així...

Tornen a aparèixer alguns tímids somriures, bevem aigua, mengem una barreta i progressem en diagonal embolcallats per la negra nit. Després recta fins la vall i a seguir caminant a cegues esperant que una mole amb finestres se'ns aparegui davant dels nostres ulls el més aviat possible.

-Mira, enfoca allà!! El refu! .- crida l'un. -Òstia, és una pedra....- respon l'altre.

Continuem caminant i de sobte trobem unes traces... són les nostres! No pot ser!! Estem donant voltes sense sentit per la planura de davant del refugi però.. en quina direcció? Ens adrecem de nou al seracs que precedeixen el corredor de Gaube? Estem molls i cansats però ningú no es queixa. Tots intentem interpretar el camí que prenem, tots aportem el que bonament podem, ningú es queixa. Tots tenim assumit que no podem parar. Hem de seguir, seguir i seguir. Estem empapats per la neu que va caient i va calant als nostres cossos i sabem, sense dir-ho, que el pitjor que podríem fer és parar. Finalment, i després d'haver canviat de rumb 5 o 6 vegades decidim prendre una direcció i no abandonar-la.

Al cap d'una estona, a uns escassos 10 metres apareix un trosset de corriol que encara no ha estat tapat per la copiosa nevada. -Estem seguint la direcció de l'aigua! Sí! Anem bé! 5 minuts més tard ens trobem davant del riu que passa per davant del refu, aixequem la vista i ens apareix un roc amb finestres.

-És el refu!!!!

Entrem destrossats i ens sentim salvats. Són 3/4 d'1 de la nit. -Deunidó! ens diem entre somriures dels que se saben salvats i relaxats després de les penúries.

Una sopeta calenta, un sac reconfortant, un despertar enmig de la blancor més esplèndida i deu dits dels quals no me'n sento les puntes. 3 hores de tornada fins la furgoneta en un paratge preciós i cap a casa... però no sense abans ser escorcollats per la Policia Nacional!!!!! La mare que els va parir, encara ens detindran per etarres amb aquestes pintes!!!!

Heus aqui doncs el meu relat que, mentre l'escrivia, en alguns punts se m'ha fet un nus a la gola, deu voler dir alguna cosa.

Avui, tres dies després, alguns dits ja han tornat a la normalitat, d'altres encara pessiguen cada cop que toca alguna de les lletres del teclat i els 2 tascons, els dos pitons i el cargol abandonats encara deuen estar, gèlids, enmig del corredor.

Reflexionant un mica al voltant de tot ens hem adonat que hem comès petits errors que cada vegada ens han exposat més - hem anat tard, no hem rapel.lat quan ho vam considerar oportú, potser encara no n'era l'època,...- ara tot és discutible, però és clar, des de la comoditat del sofà de casa tot es veu més clar!

Jo simplement em quedo amb el viscut, l'aprenentatge extret i les bones sensacions d'haver format part d'un autèntic equip!, i de nou les paraules de l'Edu 'el més important és que esteu bé. D'aquestes n'hem passat tots, i això ens fa més alpinistes!

* i un record especial pel papi i la mami que els pobres no van dormir gaire després de 3 dies sense donar senyals de vida. Us estimo!

Èxits del nostre temps - Gener 2011

2011-01-10T12:33:00.004+01:00

Encentem un nou any i continuem escoltant música. Clar que sí!
Música que ens ha acompanyat, ens acompanya i sempre ens acompanyarà per posar ritme i so a les nostres vides.
Aquest mes de gener us proposo un tema -temazo dirien alguns- de la mà d'un bon amic, en Jordi Costa.

Machine Head - Message In Bottle

... will somebody gets mine?

Cascada del Curset

2011-01-05T13:12:00.007+01:00

Tot i que a som de ple al 2011, em quedava l'esborrany que avui us deixo per si algú vol fer un altre tastet de gel.

El darrer dia de l'any, tot i que les condicions de fred i gel no eren les més óptimes, ens vam regalar una passejada per la cara nord del Pedraforca amb en Mindundi. Un dia preciós i una bona manera per tancar l'any com ja ve essent tradició, a cops de piolet!

Cascada del Curset. Pedraforca

Per arribar al seu inici, deixarem el cotxe al mirador del Gresolet (aparcament habitual per pujar al Refugi Estasen) si la barrera és tancada, i caminarem uns 10 minuts per la pista de terra fins trobar el primer torrent practicable que passa per sota la pista.

La via, com la gran majoria de cascades de la zona, ens servirà per continuar amb el procés d’iniciació al gel.

Malgrat tot el gel no estava en massa bones condicions i per obrir-la m’ha calgut utilitzar l’estimada pedra.

Aquí teniu algunes fotos....

A revoire 2010

2011-01-01T13:39:00.000+01:00

Amics i amigues, això ja ha tocat la seva fi.

L'any 2010 ha deixat pas al 2011 i de ben segur que abans o després retornarà en forma d'imatges i relats nostàlgics, per això, a revoire 2010!

En plena ebullició de fanatisme blanc dic adéu al 2010 amb poca intensitat blocaire, doncs les activitats d'un servidor dels darrers dies es limiten a recorrer pistes, per desgràcia poc enfarinades, amb taula i esquís; però en breu, i em podeu ben creure, les entrades es succeiran a raig, i és que de projectes no en fan falta i mica en mica van prenent forma... benvingut sigui doncs el 2011!!

Adéu a més de 3 anys de 'laboro'

2 i un somni compartit.. INDEPENDÈNCIA!!

Castanyes i castanyots a La Matella

Surfin' Portugal

Glaçats al Matagalls

Canals i corredors

De nou als Alps

Escalades arran d'aigua... Peñon d'Ifach

I la realització d'un somni... Dent du Gean, 4.013mts

Com veieu ha estat un any ple d'aventures - escalades, esquiades, viatges,...-, he conquerit somnis que em perseguien desde fa temps -Dent Du Gean -, he deixat enrera malsdecap - una feina - i n'han vingut de nous - una altra feina -, m'he involucrat en nous projectes - el Centre Excursionista de Tona -, però el més important de tot és que puc dir que he viscut, i tot plegat gràcies als amics que m'envolten, i us envolten, perquè sense ells res de tot això tindria cap sentit.

A tots vosaltres moltes gràcies!!

He après que tots volen viure al cim de la muntanya…

però tota la felicitat esdevé mentre hi puges.

Que pugeu moltes muntanyes doncs!

Èxits del nostre temps - Desembre 2010

2010-12-02T17:38:00.003+01:00

Arribats a l'últim mes de l'any, arribem també al darrer Èxit del nostre temps 2010. Aquest cop ve de la mà d'un bon amic, en Mel, que també té blog.

Bad Religion - Punk Rock Song

Algu més s'anima a fer-me arribar un bon Èxit del nostre temps a xiuli_2@hotmail.com?

Il.lusions d'hivern

2010-11-27T20:20:00.009+01:00

Il.lusionat, és el millor...

Avui hem estat al 'Pedra', o millor, al Pedraforca.

Enguany ens hem posat les piles aviat gràcies als més entesos en picar gel i pujar muntanya amunt.

Doncs això, que hem anat a clavar els primers cops de piolet a Il.lusions d'hivern, -i no és maco el nom?-, i ens ho hem passat d'allò més bé.

Il.lusions d'hivern. Pedraforca

II, 2+ (?)

Per arribar al seu inici, deixarem el cotxe al mirador del Gresolet (aparcament habitual per pujar al Refugi Estasen) si la barrera és tancada, i caminarem uns 20 minuts per la pista de terra fins trobar un tronc buit que fa de font. Aqui comença, així de fàcil.

Es tracta d'un torrent amb 3 o 4 ressalts que van guanyant embargadura com més progresses pel torrent en si, essent els dos darrers resalts els més verticals però poc llargs.

Acabat el torrent quedem just al peu de la Cascada del Verdet so...

Podem baixar per l'esquerra del mateix torrent fins la pista o bé, un cop a dalt del torrent prendre direcció esquerra cap al Refugi i d'aqui al cotxe.

Avui, tot i que encara estem al novembre i per tant en plena tardor, hem trobat un gel molt acceptable, malgrat alguns trams encara necessiten posar-se a to.

Aqui van algunes imatges....

Hivern!

2010-11-23T22:31:00.006+01:00

Aquest cap de setmana passat he reviscut l'hivern -fred, nevades i galtes vermelles- i hem deixat anar les ànsies a Grandvalira.

Ah! I hem fet algun 'collage' per ambientar...

Esperó de les Colobres o Por

2010-11-18T19:48:00.003+01:00

Us podria presentar aquesta via situada al sector central de Cap del Ras, a d'Àger. Podria fer-ho si l'ahgués començat i acabat. Només així podria deixar-vos les meves impressions de la via que, com ja haureu anat veient, són més o menys explícites en funció del viscut, de la percepció que he tingut durant l'escalada, perquè és així com plasmo en negre sobre blanc les piades que, sense deixar-me'n una desde fa un any, van omplin el bloc d'aquest aprenen de l'escalada, de la muntaya i de la vida!

Doncs bé, no puc presentar-vos-la. Vam fer-ne tan sols tres llargs.

Aquesta vegada les sensacions van ser especials o... potser diferents. No em demaneu perquè, ni tan sols jo ho sé...

... un cop escalats els primers metres d'aquesta via el meu cos va percebre els nervis, el tremolor i la incapacitat de fer un sol pas. Diuen que és la por. Crec que uns dies més i altres menys, quan escalem, sentim la por, però fins un cert punt som que capços de controlar-la i després, poc a poc, la superem. Aquest cop no va ser així, i us prometo que no és agradable.

Jo n'he buscat la definició....

POR

La por és un sentiment desagradable de temença que sorgeix per la percepció d'un perill, encara que aquest no sigui real. Va sorgir per qüestions adaptatives; la por permetia l'individu preparar-se per reaccionar en situacions adverses amb més rapidesa.

Existeixen molts graus de la por, els menors són la desconfiança i el temor i els majors el terror o el pànic, que ja freguen els camps de la psiquiatria, com la fòbia irracional. Es pot manipular el comportament d'un grup social induint-lo a sentir por, com argumenta per exemple Michael Moore.

Una certa por, sempre que no es produeixi un mal físic o psíquic, pot ser un sentiment agradable i estimulant per a certes persones. En aquesta sensació es basen moltes atraccions de fira, pel·lícules de terror, llibres i esports de risc.

També us haig de dir que la por, vist en perspectiva, no va ser tanta. Dissabte, si no plou, tornaré a la paret!

MIRAMUNDA

2010-11-18T19:31:00.009+01:00

Una via assequible a la paret de Catalunya a Montrebei. Val a dir també que no m’ha agradat especialment. Els 4 primers llargs són molt acceptables, però a partir d’aquí és un continu d’herba i bardisses.

MONTREBEI
Via: MIRAMUNDA. 330 metres, 6a ) (V+ obligat)

Equipació: Espits i burils. Reunions ok.

Cordada: Benji i Xiuli

Descripció: Els 3 primers llargs i mig et fan creure amb la via. Assequibles. Amb algun pas puntual que et demana, però res excessiu. Roca txip txe i anar fent. A partir d’aquí jardinet i xemeneia plena d’herbes i només ganes d’acabar la via, sortir per dalt i fer la llarga tornada de més d’una hora fins al prat de Montrebei.

Ah! L'últim llarg també val la pena. En resum penso que els 3 llargs intermitjos, el 4rt amb jardinet i els dos següents xemeneia herbosa, la desmereixen molt!

Per arribar-hi aparcarem al prat de Montrebei, prendrem el camí que per sota la paret de Catalunya et menaria al congost i passat el Diedre Audobert ens enfilarem cap a la paret. La via comença en una feixa uns metres a l'esquerra de la via Paul Lalueza i hi ha una M i una fletxa.

I per tornar, seguir fites a la dreta i baixar per la canal habitual de Montrebei. Llarg.

I les fotos? Dir-vos que em vaig deixar la càmera al cotxe, ja sabeu que últimament jo i les càmeres ho portem fatal, però el més greu és que, si fa un mes que tinc càmera, ara he perdut el cable per passar-les a l’ordinador. Quin cas! Espero solucionar-ho aviat.

Fotos del primer llarg, en el pas d'Ae, i de l'últim. Tots dos valen la pena.

Així, que he robat alguna foto d’algun bloc perquè us en feu una idea!

Èxits del nostre temps - Novembre 2010

2010-11-04T20:30:00.003+01:00

Perquè ja arriba la neu, i per anar amb taula s'ha d'estar despert.

Perquè de Dog Eat Dog podríem posar Rockie, No Fronts, i tantes d'altres, però aquesta és millor!

I perquè a Espanya tenen rei, però a casa nostra no!

Dog Eat Dog. Who's the king?

Aresta Ribas

2010-11-04T19:15:00.013+01:00

MONTSERRAT SUD. POLLEGÓ OEST
Via: ARESTA RIBAS. 290 metres, 6a (ressenya clikant el títol)

Equipació: Parabolts i pitons. Portar entre 8 i 10 cintes. Alguna baga i algun friend petit / mitjà pot ajudar en els llargs amb menys seguros tot i que no els hem usat.

Cordada: Benji i Xiuli

Descripció: Una bona via tot i que un xic discontinua. Ideal per dies d'hivern ja que el sol ens farà companyia... en principi i si no hi ha núvols.

Per arribar-hi aparcarem al costat d'un restaurant, la Vinya Nova, i després de 30 minuts aprox. ens plantarem a peu de via. La línia és molt evident desde on aparquem el cotxe.

Es poden empalmar els 4 primers llargs ( 2 i 2) sense més problema. Algunes tirades de Vè molt maques així com el llarg de 6a molt ben protegit.

La tornada és llarga, 1 hora i mitja aproximadament. Cal anar en compte de no ficar-se, a mig camí, al barranc sense nom, bé, segur que té nom però jo no el sé. Nosaltres ens hi vam ficar i, per sort, hi ha alguna instal.lació de ràpel (3 o 4). I és que no ens poden deixar sols. De fet també s'arriba al cotxe.

Una via per fer metres i, en el meu cas, per retrobar-me amb en sensei benji norimaki, després d'uns quants dies sense compartir. I ja se sap, Montserrat + Benji + Xiuli, al loro amb els projectes. Si fa mig any a la Colorantes Permitidos ens proposàvem atacar el Dent du Gean, aquest cop altres projectes van caure damunt la taula. De moment no els desvelarem, espero que més tard o més dora us en pugui oferir les piades.

Aqui van algunes foticos....

Aproximation

El flanqueig.. d'Ae en el seu dia!

El llarg de 6a

On top

Bonic barranc, ràpel inevitable

L'anècdota.... com us deia, vam fer una autèntica integral, vieta + barranc! Ja m'ho deia un, xiulet estàs perquè et xapin!

Diuen, com us deia, que la tardor és un tornar a començar. I que maca que és!

11 menys 2...

2010-11-04T18:59:00.003+01:00

... i els amics hi són per sempre.

Gràcies per venir!!

Mutant World

2010-10-17T17:40:00.007+02:00

GARRAF. PIC DEL MARTELL
Via: MUTANT WORLD. 100 metres, V (ressenya clikant el títol)

Equipació: Parabolts. Portar 10 cintes i alguna baga per ponts de roca i algun friend petit mitja.

Cordada: Lídia i Xiuli

Descripció: La via consta de tres llargs (en el segon hi ha una possible reunió intermitja?¿) tots 3 sobre el V grau, passos aïllats.
Pel primer llarg serà bo algun friend o baga per completar l'equipament, sobretot desde la darrera xapa fins la R. És un llarg bonic i amb bon cantu.
El segon llarg comença per terreny fàcil i herbós sense xapes tot i que podrem equipar al gust. Al final de l'esperó superarem un muret de V grau amb molt cantu i molt polit. Després per terreny fàcil de nou fins a la R
Lúltim dels llargs, senzill, presenta les dificultats de V en superar una panxeta ben protegida.
Pel descencs ens caldrà seguir fites direcció sempre esquerra i ens deixa a peu de cotxe de nou. Un xic perdedor.

Tot i que ara ja tinc càmera la improvització i la busca del sol que ens va portar a fer aquesta via em va enganxar desprevingut. Tinc algunes fotos al mòbil però.... he perdut el cable per passar-les al PC. Tot i així són maques eh!!

Boy Roca a l'Elefant

2010-10-12T22:36:00.011+02:00

Ja tenia l'article pel blog pensat. 12 d'octubre, res a celebrar.... i moltes ganes d'escalar II edició. Tot estava lligat. Feia més d'un mes que en parlàvem. Aquest any l'objectiu era Riglos. Jo i algun més havíem de perdre-hi la virginitat. 4 dies. Puros, viseres, pisons,... bolets, vinillo. Però la meteo és la meteo i... què us haig de dir. Quin pont eh!?!

En fi. Sentia l'altre dia que la tardor és un tronar a començar, anar-nos recol.locant per l'any que ha de venir, doncs tanta pluja ens ha portat calma i molta Matella, 2 dies de plafó (merci al amics del lokal, què fariem sense voslatres els dies de pluja!!), moltes pelis, fanàtiques i no tan fanàtiques, pinetells i rovellons al brull, de nou la llar de foc i... una vieta!! Ah, i la Matella neta com una patena que diuen!

Per sort dissabte la gota freda es va esperar a caure entrada la nit i així ens vam regalar una escaladeta a Montserrat. La ideia, Camí de l'Alzina i Boy Roca a l'Elefant, però el Camí de l'Alzina estava molt crowded i de dret a l'elefant. Aqui us deixo una piada d'una bona vieta.

MONTSERRAT. L'ELEFANT
Via: BOY ROCA. 160 metres, v / Ae (ressenya clikant el títol, I QUINA RESSENYA!)

Equipació: Parabolts. Portar 14 cintes

Cordada: Mindundi, Costa i Xiuli

Descripció: 1er llarg llarguíssim sobre el III grau amb un sol parabolt. Clàssic montserratí. Podrem equipar algun buit amb friend mitjà o petit.

El segon llarg de IV és preciós ja sobre la línia lògica de la trompa. 25 metres i dos parabolts.

El tercer llarg s'inicia amb un curt tram de V i de seguida s'enfila augnentant a tope les assegurances per progressar f'acilment en A0. Si ho proveu amb lliure 6a+ i bona inflada!!

Els dos darrers llarg, ambdòs sobre el IV es fan a mode parabolt cada 10 metres.

Sens dubte, una molt bona escalada i molt bona companyia. I apunteu, en Costa suma i sigue...

Hi ha anècdota.... una parella de Hawaians ens van demanar una foto amb els atruendus de l'escalada... suposo que deuen estar acostumats a les taules de surf i als bikinis!

Èxits del nostre temps - Octubre 2010

2010-10-04T12:23:00.002+02:00

Metallica - ...And Justice For All

Sense paraules...

El Petit Diedre

2010-10-04T11:51:00.006+02:00

Com us deia en l'anterior entrada, poc ens pensàvem acabar escalant a Montrebei aquest passat cap de setmana. La idea era fer una segona via a Cap del Ras, però la cosa va anar com va anar, i tot i el meu profund respecte per Montrebei i el canguelo que em produeix cada cop que sento aquest nom, la motivació - i un ron amb cola - ens van portar a aquesta paret tan espectacular.

EL PETIT DIEDRE, Montrebei (ressenya clickant el títol)
150metres, V / Ao

Portar Joc de tascons, friends i bagues per sabines. A la via tan sols trobem la reunió 1, 2 burils, un pitó i una baga a la possible 3a reunió, i un pitó a la 4a tirada.

Arribarem a peu de via segons ressenyes remuntant el camí de baixada i flanquejant a l'esquerra. També arribarem a peu de via pujant tieso des del prat tal i com vam fer nosaltres... i afegeixo, no és la millor manera.

El primer llarg, de roca dubtosa, ens situa a la vertical del diedre. El segon llarg se les porta especialment per sortir de la fisura, de molt bon equipar, fins a la R2. El tercer llarg es manté sobre els Vè grau i podrem fer reunió tan en un pont de roca equipat amb un cordino i un pitó o bé un xic més amunt en un arbre.

Els dos darrers llargs es poden empalamr perfectament quedant un llarg de 50 metres aproximadament ja que, de fer reunió en l'arbre proposat per la ressenya, aquesta és un pèl incòmode.

La via en general és guapa i ens permet practicar de valent en l'art d'equipar, tot i això hi ha molts matolls que la desmerixen una mica. En casos et trobes progressant en matojo-tracción a tope.

L'anècdota: Som a peu de via. De sobte, sobre els nostres caps es produeix un estruendo en dos temps, primer un ssssssss i després un boouft! aixequem el cap. Acaba de salta un paio. Salt base en diuen d'això. Mentre mirem esmaperduts el primer, apareix un segona figura enfundada en un traje negre. SSSSSSSS..... BOOUFT Vam necessitar 10 minuts per païr la imatge. Aquests si que els tenen ben posats!

REDRUM

2010-10-04T11:19:00.009+02:00

Aquest passat cap de setmana hem estat pels verals d'Àger amb la Lídia i ens hem regalat un cap de setmana fanàtic d'allò més.

Teniem claríssim que havíem de trencar el gafe de la via Redrum, de la qual tan sols havíem fet el primer llarg i 4 gotes ens havien escopit de la paret. Ara ja podem dir que li hem posat la creu, però poc ens pensàvem que, després de passar pel bar d'Àger i llegir piades d'amics i coneguts el diumenge ens trobariem escalant a Montrebei. El Petit Diedre fou la cirereta del pastís d'un cap de setmana per començar la temporada de pedra i tardor.

REDRUM. Àger, Cap del Ras (ressenya clickant el títol)
275 metres, 6b / Ae (V obligat)

Farem servir 14 cintes i un estrep (prescindible).

Es tracta d'una via de tall clàssic i molt bonica tot i que en diversos trams està sobreequipada, doncs la paret ens ofereix moltes possibilitats per equipar.

Personalment en destacaria el primer llarg, molt guapo i sostingut amb bon cantell, i el tercer llarg d'uns 15 metres de flanqueig, la foto clàssica de la via vaja, tot i que ens l'esperàvem més guapo fins i tot.

Un cop arribats a la 2a part de la via aquesta perd coninuitat i els sostre que cal superar ens serà senzill gràcies al bon equipament.

Pel descens seguirem les fites direcció est i amb uns 45 minuts serem de nou al cotxe.

Em va fer gràcia... que quan tan sols ens faltava l'últim llarg ens va passar un parapent a pocs metres i ens va donar el bon dia. Uns escalant i altres dos volant, una mini-conversa entre a més de 200 metres del terra.

pd.- si ja ens hem polit la Redrum ara ens falta La Festa del Paca al Peladet, de la qual també en tenim, tan sols, el primer llarg. Temps al temps.

Apadrina un Refugi & Xemeneia Pallars

2010-10-01T09:14:00.006+02:00

El passat cap de setmana va ser el triat per fer neteja.

Des del Centre Excursionista de Tona, quan corria l'any 2007, es va decidir apadrinar el Refugi de Broate, sobre els bonics prats de Boavi, més enllà de Tavascan.

Apadrinar un refugi? Però això ben bé què suposa us preguntareu. La idea és fer que algú vetlli una mica per ell i el seu estat de conservació. Es tracta de refugis sense guarda, òbviament, on la merda és més fàcil que s'amuntegui perquè... ja sabeu com som els homes i dones!!

Des del CEX Tona anualment es puja un cap de setmana per fer-hi endreça i vetllar per les instal.lacions. Enguany hem de dir que l'estat és molt òptim tot i que de merda n'hi hem trobat.... un xic massa potser!

Aprofitant l'escapada, amb l'amic Pep Musach vam decidir completar el cap de setmana amb una vieta a collegats. L'objectiu triat fou la Xemeneia Pallars, 110 metres i 6b (Vobligat). Una via del tot recomenable, senzilla, ben equipada i de tan sols 4 llargs, amb un flanqueig aeri al tercer llarg i un últim llarg molt bonics.

La via en qüestió comença a l'inici del primer túnel passada la Font de la Figuereta, just darrera d'una caseta.

Els primers dos llargs discorren per dins d'una àmplia xemeneia, i els pas de dificultat rau en el primer llarg, un curt pas de 6b superable amb uns estreps si no es pot en lliure. Després d'aquests dos llargs ens toca un flanqueig, sobretot no continuar recta amunt per laVia Cherokee, de Iv amb molt bon canto preciós. I l'últim dels llargs, d'entre 45 i 50 metres, ens torna entrar en una xemeneia, més oberta i molt disfrutona.

Pels descens seguirem les fites direcció est i en breus 15/20 minuts serem de nou al cotxe.

Acabada la via vam prendre direcció Sort, Tavascan i Pla de Boavi, per deixar el cotxe i fer el sender que amb tres hores ens deixa a la llauna de Broate. Allà ja ens esperàven els companys del CEX Tona amb un bon vinet, però per sorpresa nostra també ens esperava la neu, que a partir dels 2.000 metres ja ha enfarinat el Pirineu!

Una bona combinació i una bona feina, el Refugi de Broate us espera amb la cara neta!

Èxits del nostre temps - Setembre 2010

2010-09-20T19:15:00.002+02:00

No hi podien faltar. Un dels representants dels grups d'Ska que, com Skatalà, ens van fer recorrer les festes majors de tots els pobles de la comarca d'Osona durant un parell d'estius a base de calimotxo i fum verd.

Santa Eugènia de Berga, Gurb, Sant Hipòlit de Voltregà, Centelles... i ara per fi, a Matella Power!!!

Dr. Calypso - 2300 Milions

Portugal: Rocks & Surf

2010-09-15T12:46:00.011+02:00

Després d'una escapada als Écrins i haver relaxat el cos vaig prendre direcció al país veí... d'Espanya, o sigui, Portugal.

14 dies que ens van permetre viure el bo i millor, i és que per això són les vacances, d'aquest país tan pròxim i sovint menystingut. Onades, peix de primera, festetes a la platgeta, preus molt acceptables, sectors d'escalada esportiva molt interessants i una gent, tan portuguesa com d'arreu del món, oberta, divertida i disposats a rebre lliçons del fet català!!!

Per primera vegada em vaig enfilar a una taula de surf i la veritat és que, tot i el fart de veure aigua salada, el feeling de cavalcar les ones és impressionant! Ja sabeu que sóc un malalt de les muntanyes i, en conseqüència, baixar-les lliscant sobre la neu que s'hi amuntega a l'hivern és el meu esport... l'esport al que em van introduir els pares quan comptava amb 5 o 6 anyets. D'allò ja en fa molt temps, però avui encara somio amb grans baixades plenes de neu verge, per sentir com llisques per la neu com si ho fessis sobre l'aigua.

Aquest estiu, davant la bonica illa de Balelal, al nord de Lisboa, he lliscat sobre l'aigua i repeteixo, la sensació és espectacular, tan que ja desitjo sentir-me sobre una taula de surf de nou!! Temps al temps.

I de roca en vam tastar poqueta, doncs l'estat en que ens va quedar el cos després de 6 dies de remar i remar per enfilar-nos sobre les ones ens va deixar força minvats de forces. No obstant vam visitar dos sectors, Montejunto i Reguengo do Fetal.

El primer és un sector molt petit, tot i que mereix una visita per les boniques vistes que ens ofereix sobre la plana que s'escampa enfront de l'oceà.

El segon, ubicat prop de Fàtima, i que es troba en una zona rural preciosa, ens ofereix una multitud de vies espectaculars i de bona roca.

A destacar la facilitat per trobar llocs per acampar i vivaquejar, amb furgoneta o sense, propers als sectors d'escalada.

Podeu trobar informació sobre diversos sectors d'escalada a la guia Onsight Rock Climbing Guidebook que podeu trobar a la botiga Muntanya de Llibres de Vic.

Estamos en breve!

D'una escapada als Ècrins

2010-09-05T18:11:00.007+02:00

El passat 2008 em va captivar de manera aplastant. Esvelta i solitària enmig d’un mar de roca es va ficar dins el meu cap que no feia més que desitjar-la. Us estic parlant de la bonica Agulla Dibona, 3.131mts, al bell mig del massís més salvatge dels Alps, els Ecrins.

Per A o per B, durant els dies d’aquell 2008, que ja queda enrera, la pluja ens va escopir de la paret. En aquella ocasió vam redireccionar el nostre rumb per fer una visita a Chamonix i repetir el Mt. Blanc de Tacul. Enguany havia arribat l’hora de tornar als Ecrins.

Amb l’amic Benji hi vam prendre rumb a la Berarde amb dies per davant, al final en van ser 5 que puc afirmar que van ser 5 dels millors dies que he passat a la muntanya.

Les cues de la tornada dels francesos de les vacancetes van fer que arribessim molt tard a lloc, i per això el primer dia, després de la primera i única nit a la furgoneta, vam fer la Via Para Facile. A la tarda, després de 300 metres escalats, un dinar a base de pasta i haver carregat el piano, vam enfilar el camí que desde Les Étages mena al Refugi de Sorellier, als peus de l’Agulla Dibona.
Arribats a lloc, no sense viure una pajara conseqüència de massa dies de festa major sense fer massa bondat, ens vam instal.lar sota un magnífic rocam que, a part de ser el nostre allotjament per 3 nits, era el cagadero municipal dels gats que la mestressa del refugi té apadrinats. Sota aquest rocam vam passar els dies deixant corre els nostres pensaments entre projectes i somnis, converses amb muntanyencs i escaladors d’arreu, partides de cartes i lectures poetitzades del mestre Picazo.

3 dies, dues escalades i un dia per descansar, fer la maleta i retornar a la furgo i regalar-nos un banyet a les aigües gèlides i cristalines. Les dues escalades ens van enfilar a l’Agulla Dibona per la Via Madier, que com us deia el passat 2008 em va captivar, però que enguany no m’ha pas deixat massa bon gust de boca, possiblement no per la línia escollida, però si que per la multitud de gent que s’amuntega al seu llom per conquerir-ne la coronilla; i al Tete del Rouget, 3.418 metres per la Via Version Originale, per mi aquesta última ha estat, fins al dia d’avui, la via. La via per la seva sol.litud, pel silenci que regnava en la nostra lluita, pel joc que ens ha donat travessar un nevero amb bambes per arribar a peu de via, per 8 llargs de somni, amb equipament de luxe fins arribar a l’aresta i per unes vistes impressionants de l’Ailefroide, Les Bans, la Barre dels Ecrins i tot aquell mar de roca que envolta el petit poble de La Berarde.

Si clikeu sobre els noms de les respectives vies us he deixat 5 cèntims de cada una de les vies, espero que si decidiu fer-hi camí, aquestes 4 notes us serveixin d’ajut!

Salut i muntanyes!

L'escapada en imatges d'un amic, bonics paisatges, un allotjament, el refugi i el transport....

Via Para Facile al Pilier du Paravalanche

2010-09-05T18:07:00.002+02:00

MASSÍS DELS ECRINS. PILIER DU PARAVALANCHE
Via: Para Facile. 300 metres. 6ª+ (V+obligat)

Equipament: Parabolts.

Cordada: Benji i Xiuli

Descipció: Per arribar a peu de via (30 segons desde l’aparcament), aparcarem passat el túnel / para-allaus que passarem abans d’arribar a Les Etages. Ens enfilem a la teulada del túnel per unes escales de ferro i sobre la teulada del túnel, un xic a l’esquerra surt la via… curiós i divertit!

La via comença per unes evidents plaques, 4 primers llargs mantinguts entorn el V+, fins una aresta que haurem de flanquejar a l’esquerra i superar el 5è llarg, a mode de pilar que ens deixarà en un jardinet que travesserem caminant en direcció a l’esquerra per començar la 2ª part de la via que consta de 6 llargs.

Els quatre primers llargs d’aquesta segona part continuen la mateixa tònica, essent tots ells entre el 4rt i 5è grau molt assequibles i ben equipats. Els dos darrers, de 6ª+ superable en A0 i 6ª, et deixen al cim del pilar.

Des d’aquest punt podriem continuar per la via Para Hot, que amb 11 llargs més ens deixarien al cim i retornariem caminant per Bourg d’Oisans. En qualsevol cas pel descens farem 6 ràpels d’uns 45 metres cada un aprox; reunions perfectament equipades pels ràpels.

Comentaris: Escalada molt agradable amb granit molt compacte i a trams un xic discontinua.

*Podeu consultar el llibre Escalade Plaisir Alpes Françaises du Nord per ressenyes i demés informació de la zona.

Via Madier a l'Agulla Dibona

2010-09-05T17:55:00.005+02:00

MASSÍS DELS ECRINS. AGULLA DIBONA. 3.131 metres
Via: Madier. 460 metres. 6b (V+obligat)

Equipament: Reunions equipades amb parabolts. A les tirades algun espit i pitons. Portar joc de tascons i friends.

Cordada: Benji i Xiuli

Descripció: Per l’aproximació ens hem de desplaçar fins a La Berárde, als Alps Ecrins. Abans d’arribar a aquest poblet tan petit i ‘bucòlic’ trobarem Les Étages, 4 cases vaja, des d’on surt el camí que en 3 hores ens deixarà al Refugi de Sorellier, al peu de l’agullla Dibona. Aquestes tres hores, tot i ser amenes pels paisatges i l’espectacular aparició de l’Agulla Dibona, són dures de veritat i més si porteu un bon piano a l’esquena per passar algun dia vivaquejant vora el refu i aprofitant les escalades que ens podem regalar a les proximitats, doncs hem de superar 1.000 metres de desnivell!!

La via comença pel punt més baix de l’evident fisura que divideix la paret sud de l’agulla. El primer llarg és un pur tràmit fins arribar a la primera R. El segon llarg passa per dins un túnel durant 5 llargs metres i una vegada superat, fàcil, trobarem un passet que ens hi farà posar bé per arribar a la reunió. El següent llarg surt tieso per la fisura per després fer un llarg flanqueig a l’esquerra fins trobar un pitó que ens marcarà la línia per prendre de nou direcció a la dreta cap a la fisura, on caldrà superar un petit muret. El proper llarg ens serveix per recol.locar-nos a la línia de la fisura i ens deixa a punt pel que per mi va ser el llarg més dur i més bonic de la via. V+ segons els francesos, jo li donaria 6ª potser, amb tan sols un parell de cordinos. El llarg està pelat però la fisura es deixa equipar al gust. Superat aquest últim, amb un parell de llargs més sense complicació ens situarem a la vira Borrell…. on per mi va acabar la via.

Massa gent acumulada en el mateix punt i la impossibiltat de reconèixer exactament la fisura madier, llarg clau de 6ª o 6b segons ressenyes, va fer que ens decidissim a sortir a sac.

Diagonal a l’esquerra per terreny de tercer. Flanqueig a la dreta per retrobar la verticalitat i d’aquí tieso fins al cim amb pasos de V+ aïllats i algún pitonet pel camí. Aquesta línia és possiblement el final de la via sud clàssica.

Pel descens muntarem un ràpel d’un 40 metres per las via normal i després haurem de desgrimpar per terreny fàcil, II+, amb molta timba!!! Ensambleu-vos! Llavors, ja per camí evident, arribarem al refugi en ½ hora.

Comentaris: L’agulla és maca, i la línia escollida també, si més no fins a la meitat de la paret que és el troç que vam poder disfrutar, però la gent acumulada per la paret degut a la crida generosa que fa una figura tan esbelta i bonica va fer que no la disfrutés en excés.

poques imatges....

Version Originale al Tete du Roget

2010-09-05T17:10:00.012+02:00

MASSÍS DELS ECRINS. TETE DU ROGET. 3.418 metres
Via: Version Originale. 300 metres. TD-, entorn al V+

Equipament: Completament equipada.

Cordada: Benji i Xiuli

Descripció: Des del refugi de Sorellier (veure Via Madier a l’Agulla Dibona) amb una hora ens plantem a peu de via prenent direcció est per fites continues. Haurem de travessar diverses congestes de neu i els grampons us poden ser útils ja que amb bambes cal fer alguns equilibris de circ!

El Tete del Rouget a la dreta

La via comença sobre una vira evident on muntarem plàcidament la R0. El primer llarg ens dona el primer contacte amb la roca de la paret, excel.lent. IV+. El segon llarg ja ens demana escalar una miqueta més i disfrutar de valent sobre el V+ fins deixar-nos en un flanqueig fàcil i evident per muntar la reunió del 3er llarg.

2n llarg

D’aquí empalmarem 5 llargs, tots ells sobre el V grau excepte el 2, de III. Al lloro amb el brutal 3er llarg després del flanqueig, em va recordar en alguns passos la preciosa necronomicon a Vilanova de Meià.

5è llarg

El 6è llarg inclou el pas més dur de la via que podem passar en còmode A0. Es tracta d’un sostre que ens demana un parell d’apretades. Acabat el 7è llarg hem de flanquejar a la dreta en direcció a una aresta que desgrimparem, III?, i continuarem a la dreta per muntar la reunió del vuitè i darrer llarg molt bonic.

Aresta prèvia al flanqueig per arribar al 8è i darrer llarg

Acabat el darrer llarg progressarem un 50 metres aprox per l’aresta per conquerir el cim del Tete del Rouget amb unes vistes espectaculars. Vista avall, La Berarde, i cap a l’est, el mar de roca dels Ecrins amb gran part de les seves solitàries muntanyes.

On top

Pel descens, muntarem fins a 6 ràpels per la mateixa via. Reunions molt ben equipades.

Moltes felicitats als oberturistes per aquesta bonica via; i a la Maritne, la guarda del refugi desde fa un tou d’anys i que a part de reequipar aquesta línia ens va acollir molt amablement tot i no fer gaire gasto al seu petit hotel d’altitud.

Si feu penament d’apropar-vos a aquest indret, no dubteu a preguntar a la Martine alguna via de la zona, segur que els seus consells us portaran a fer una bonica escalada a algun pic desconegut i lluny de la massificació que pateix l’Agulla Dibona.

La Matella ja té himne nacional!

2010-09-02T17:51:00.004+02:00

Vaig tard i se'm acumula la feina, però ja se sap, l'estiu és per viure'l i diuen que a l'estiu tota cuca viu! En breu cauran algunes piades dels Alps que tinc moltes ganes que conegueu i també alguns racons d'escalada del país veí de cap avall - Portugal-, així com el meus primers pinitos amb el Surf... i cuidadín que enganxa!!

De moment us presento el nou himne de La Matella per consens popular. El tema va ser proposat per la flor més preciosa de la comunitat, la Valèria, que en breu espero poder-voa presentar, i és que ja faig 1 any tard!!!

Shaun The Sheep - Life's A Treat

Èxits del nostre temps - Agost 2010

2010-08-04T23:52:00.002+02:00

Això que us presento avui ja no es porta... el jovent necessita 2 plats i unes quantes pastilles i així fan la festa. Per res del món canviaria aquelles experiències dels 90 viscudes a Escalarre... algú hi era? Doncs va per tots voslatres!

Biohazard - Shades Of Grey (Dynamo 1995)

Esperó Nord al Vignemale Petit

2010-07-23T10:01:00.015+02:00

Fa 10 mesos vaig trepitjar per primera vegada el massís del Vignemale, llavors, acompanyat d'en Toni, la Nu i l'Arnau - els 4 fantàstics - vaig recórrer la cresta que va del Vignemale Petit fins el Coll de la Hount i encadenant un 3.000 rera un altre. Ja llavors em va semblar un paisatge extret d'un altre lloc. Les parets nord certament semblen encaixades als pirineus com si d'un regal dels Déus es tractés... quanta roca!!

A l'esquerra de la foto, esperó evident al Vignemale Petit

Ja llavors vaig fullejar alguns llibres i ressenyes i els meus ulls es van fixar en l'esperó nord al Vignemale Petit. Un via que pel grau i la llargada podia ser un bon tastet.

El passat cap de setmana i vam fer cap entre moltes bicicletes del Tour, allez allez Contador i el collons d'americà que per mi ja se'n podria tornar a casa!

3 dies espectaculars amb un vivac d'escàndol al Baysellance que podien haver estat quatre però les cames ens demanaven descans.

MASSÍS DEL VIGNEMALE. VIGNEMALE PETIT
Via: ESPERÓ NORD. 340 metres. IV+. (ressenya clickant el títol)

Equipació: Algun pitó. Portar joc de tascons i camalots variats, bagues.

Cordada: Benji i Xiuli

Descripció: Arribats a Gavarnia hem de prendre direcció al Coll de Tentes i en un revolt d’esquerres molt pronunciat marxar a la dreta fins sota la presa. Aqui deixarem el cotxxe i en unes 2 hores i mitja arribarem al Reugi de Baysellance. Del refugi baixarem per un collet i en ½ hora i escaig, després de travessar el glaciar ens plantarem a peu de via.

La via en si comença pel punt més baix de l’esperó amb roca compacta durant els primers llargs. Remuntem una línia verda d’ofita fins al marcat flanqueig on comencen les dificultats per seguir la via ja que aquest és un xic perdedor i amb roca molt descomposta. La clau està en visualitzar un gran gendarme al qual haurem de muntar-hi reunió.

A partir d’aquest punt escalem un marcat mur i després de superar una xemeneia molt marcada i preciosa ja seguirem el fil de l’aresta superant les dificultats per la banda esquerra fins a visualitzar una gran canal de sortida a l’aresta de II+.

Pel descens seguirem l’aresta del Vignemale petit direcció oest i en 30 minuts escassos ens plantem de nou al refugi de Baysellance i d'aquest al cotxe horeta i mitja.

Comentaris: Una bona aventura i una bona tundra de cames per uns paratges espectaculars!! Una activitat imprescindible per tots aquells amants dels pirineus.

Relació de fotos robades del blog 3b+ del company de corda....

Molt maco tot però...

2010-07-10T20:35:00.002+02:00

.....HAURÀ CANVIAT RES?

Ets d'aquells que pensa que d'aquí a 30 anys es parlarà del 10 de juliol del 2010 com ara ho fem de la mani del 77?

O ets d'aquells que creuen que aquest ha estat un pas cap a un canvi profund amb una estació final anomenada INDEPENDÈNCIA?

Èxits del nostre temps - Juliol 2010

2010-07-02T11:06:00.003+02:00

Ahir a la Torratxa vaig poder disfrutar de l'actuació dels Masturband. Vaig riure molt i m'ho van fer passar molt bé, i de passada em van regalar un èxit del nostre temps versionat, o perversionat com tots els seus temes, a la seva manera.

Que res ni nigú us prengui la llibertat!

Sangtraït. El vol de l'home Ocell

Dent du Géant

2010-06-30T10:02:00.014+02:00

Després d'un temps de tenir aquest quatre mil entre cella i cella per fi vaig poder disfrutar d'una de les siluetes més suggerents del massís del Mt.Blanc.

A dia d'avui és el cim més aeri que mai he fet. Un munt de noves sensacions van recòrrer el meu cos quan lentament assolia els últims metres del darrer llarg de la via normal, amb unes vistes a la mer de glace i a Courmayer que no tenen desperdici.

En fi, que ens hem regalat una escalada genial i que recomano de totes totes, i comque això és un no parar, ja tenim nous projectes al sarró!!

Aqui us deixo una piada de la via, espero que us serveixi!!

MASSÍS DEL MT. BLANC. DENT DU GÉANT. 4.013mts.
Via: NORMAL. 180 metres. V.

Equipació: Parabolts i a partir del 2on llarg corda fixa. Portar joc de tascons i camalots variats, bagues.

Cordada: Benji, Mindundi i Xiuli

Descripció: El poble de sortida és Le Palud i per arribar-hi podem fer-ho desde Chamonix, creuant el Túnel del Mt. Blanc o bé pel cantó italià desde Courmayer, superant el Col Petit de S.Bernard o bé venint desde Aosta.
A Le Palud agafarem el funicular (32.-€) que ens deixarà a escassos deu minuts per unes escales molt dretes i per dins la roca del Refugi de Torino. (Sopar, dormir i esmorzar el mòdic preu de 44.-€)

Escales al refugi de Torino

Des del refugi de Torino travessem el glaciar que ens mena al peu d’una campa de neu d’uns 40ª 45º que superem sense més dificultat i ens deixa en un tram de mixte de neu, roca i gel fins al peu de la Dent du Géant, una plataforma que li diuen Salle a Manger.

Aproximació a la canal.

Aquest tramd e mixte l’hem trobat molt ple de neu degut a les darreres nevades però en d’altres èpoques les condicions poden ser molt diferents.

Tram de mixt.

Desde la Salle a Manger comencem un flanqueig per anar a buscar la R0 on trobarem alguna corda fixa per superar un flanqueig tonto.

Primer llarg.- 60 metres. (possible muntar R intermitja als 20 metres, nosaltres la hem utilitzat) Es tracta d’un llarg de IV – IV+ amb una arribada a reunió un pèl delicada degut al gel acumulat. L’inici, una mica desplomat disposa d’una corda fixa. La resta es pot equipar al gust.

Segon llarg.- aqui comencen els dos llargs de placa. 50 metres per fisures ben equipades i amb corda fixe desde l’inici. Un llarg preciós per fer en lliure.

Tercer llarg.- també de placa. Uns 45 metres. Surt lleugerament a l’esquerra per començar una llarga diagonal a la dreta. Per arribar a la R3 haurem de superar un marcat diedre.

Llargs 2 i 3 de placa

Quart llarg.- Aquest ens mena a la primera punta del Dent. 4.009mts. Discorre pel fil de l’aresta amb tots els passos molt aeris. Les repises eren plenes de neu el que fa que la progressió hagi estat més dificultosa i el canguelo més important. Impressionants vistes sobre la Mer de Glace per una banda i Courmayer per l’altre. Espectacular. Ben equipat i possibilitat d’equipar al gust.

Avantcim. R4. 4.009mts

Cinquè llarg. Ens mena de l’avantcim al cim de 4.013mts. Primer baixarem uns metres per després pujar fins el cim. Molt aeri i amb 3 assegurances i un pas delicat.

Pel descens muntarem 4 ràpels, equipats, per la mateixa via. Ull amb les cordes ja que el primer i darrer ràpels es fàcil que s’encallin. També es pot rapel.lar per la carar sud –est, però nosaltres no hem trobat la instal.lació. Un cop al peu de la via haurem de desfer el camí emprat per la pujada, essent delicat el tram de mixte tot i que si ho preferim podrem muntar rapels abandonant cordinos.

Comentaris: Una aventura de 10 i molt aèria. Una via del tot recomanable, ja no tan sols per l’escalada pròpiament dita, l’aproximació i el descens completen un dia brutal.
Posta de sol amb vistes a la integral de Peuterrey impressionants des del refugi de Torino, així com diverses perspectives de la ruta dels 4 mils, caputxí, Tour Ronde,....

Un somni fet realitat!

2010-06-28T16:53:00.005+02:00

Dent du Géant. 4.013 mts

Arnau, Benji i Xiuli

25.06.2010

Aresta Troche

2010-06-21T15:46:00.003+02:00

A les 7 de la tarda d’un divendres qualsevol prenem direcció a Cavallers per un cap de setmana de granit. La idea: un entrenament pel que ha de venir per Sant Joan que, si Déu ho vol – us la dedico iaia- prendrem direcció a Chamonix i intentarem assolir l’esbelta figura de la Dent del Gegant… el meu somni des d’ençà de l’any 2005 quan per primera vegada vaig trepitjar el massís dels Alps per excel.lència!!

Total, que després de la parada obligatòria a Pont de Montanyana arribem a les 12 de la nit a la presa de Cavallers. L’Arnau i en Benji comparteixen Jumpy i un servidor vivaqueja sota puntuals escopides de pluja que, de bon matí, ens fan adonar que la roca és molla i que en definitiva hem d’improvitzar i canviar d’idea.

Prenem direcció a Collegats i ens decidim per l’Aretsa Troche pels metres i les ganes de xixa que portem. De fet, ens diem, el dia és llarg… com serà!!

Comencem una escalada molt anar fent i les hores van passant fins que arribats al cim el rellotge marca les 10 de la nit! Oh, my god! NO ens queda aigua, però això podem obviar-ho, el problema és que hem de trobar la ferrata de tornada i estem a Massachusets… el final us el podeu imaginar, 11 i quart, negre nit, dos frontals i estem voltant per la cinglera més perduts que res més… decidim vivaquejar per no liar-la més.

Ja ens teniu als tres mindundins sota un cony de pi, estrenant-nos tots tres en un vivac a pelo i por decreto ley. Ens fotem de fred. Aprenem a massatjar-nos les esquenes – i que ningú malpensi!!-… i per fi, després de llargues hores de solos dentals –ens hem marcat un solos musicals amb el repicar de les nostres dents que ni en Satriani!!!-, quan per fi l’albada arriba acompanyada del fred més intens i reemprenem la marxa una mica costosa per l’entercarament del cos.

Increïble, ens havíem quedat a 500 metres de l’inici de la ferrata!! En una horeta som al cotxe, mengem i anem en busca del sol on, colgats dins del sac dormim fins que els sol ens fa suar de valent. Són les onze del matí i no queda power per escalar, tornem a casa a descansar entre molts somriures… ha estat una bona aventura!

COLLEGATS. L’ARGENTERIA
Via: ARESTA TROCHE. 560 metres. 6b, 6a obligat (ressenya clickant el títol)

Equipació: Semi-equipada amb espits i algun pitó. Portar 15 cintes, tascons, friends i bagues pels arbres.

Cordada: Benji, Mindundi i Xiuli

Descripció: Per a l’aproximació aparcarem a la carretera vella que va direcció Sort, abans de l’entrada al segon túnel a Collegats, de fet, aparquem davant de l’argenteria i tirem tieso per la tartera fins a trobar l’evident esperó que ens menarà fins al cim de la cinglera. Espits visibles del primer llarg.

Els primers llargs estan molt equipats amb espits. El primer, de 6ª+ és molt guapo i ben equipat i ja ens posa les piles. Després continuem avançant amb llargs menys verticals i més discontinus, fins el 4rt llarg que té un parell de passets tontos que si no veiem clars podrem equipar. A partir d’aquest llarg bé fins el 7è, jo diria el llarg de la via… un 6b+ que se les porta de Déu, no regalen res!!!

A partir d’aquí, i per una aresta evident, desapareixen els espits i els trobarem puntualment en passos diversos o per muntar reunions al fil de l’aresta. De fet després del 7è llarg no sé si hem fet cap reunió on tocava, si més no ho hem anat intuint. El desè llarg de V+(¿?) tan sols té dues xapes i m’ha fet suar de pilotes a més de, per fi, fer-me amic d’un alien, jajaja, i com ajuden al coco … però com us dic, a partir del 7è llarg un servidor i la cordada hem perdut una mica la noció dels llargs ja que la ressenya no ens informava dels metres i ha estat una improvització constant del company que obria.

Pel descens cal flanquejar la totalitat del cingle, torbar la sortida de la via Tànger i seguir les fites fins la ferrata de baixada. Contar 1’5 hores mínim.

Comentaris: La via en general té bona roca, però tot i així hi ha força trams dubtosos… o és al revés? Sense anar més lluny jo he volat 3 o quatre metrets amb una laja a la mà… quin iuiu!!!
Per aquell qui vulgui una curtideta entre aventura i passos aeris us la recomano del tot. Una jornada llarga que serà un bon entreno de coco i hores de paret.

L’anècdota: … o les anècdotes… d’una laja arrencada i uns metrets de volar, d’un voltor anidant que ens barrava el pas a l’últim llarg i les maniobres de Benji demanant-li pas – no té preu la comparativa que va fer en Benji d’aquest ocell que ens acompanya a moltes de les nostres escapades… el tiu diu, és com el paio aquell de Tiananment que desarmat barrava el pas als tancs… a nosaltres un ocell, que no ocellet, ens va tenir més de 15 minuts aturats!!! – i per últim un bivac a pelo… què més podem demanar?!?

El Cau dels Sioux... step by step

2010-06-13T14:03:00.010+02:00

MONTREBEI. PARET DE CATALUNYA
Via: EL CAU DELS SIOUX. 270 metres. 7b+, 6a obligat (ressenya clickant el títol)

Equipació: Equipada amb parabolts, totes les R amb dos excepte la de la darrera. Portar 15 cintes, tascons i friends.

Cordada: Miquel, Pep i Xiuli

Comentaris: És una via amb roca excel.lent i segons els comentaris dels companys poc representativa de l'univers montrebeià degut al seu bon equipament i la qualitat de la roca.

La vieta se les porta de Déu i si això no es representatiu de Montrebei jo tardaré dies a plantejar-me la possibilitat de tronar-hi... per equipar 6a's necessito millorar coco, equilibri i físic!!!!

Tot i així m'ha quedat un gust de boca genial, sobretot per les sensacions viscudes i com sempre, pels companys!!

Aquí us deixo unes reflexions de diumenge al matí amb el cos encara resacós després d'un dissabte de 22 hores i amb molt Serrat i Sabina....

Fa cinc anys que m'enfilava per primera vegada a una paret sense cap noció dels elements més bàsics de l'escalada.

Ara en fa dos i mig que em decidia per navegar pels misteris de les vies llargues i en començava a conèixer els seus elements com el material, els nusos, les maniobres, parets d'aqui i d'allà, i sobretot l'amistat d'aquells que com tu es lliguen a l'altre cap de la corda i t'acompanyen en el camí superant pors i en definitiva, superant-nos a nosaltres mateixos.

Ahir vaig conèixer un nou mar de línies màgiques que s'enfilen més enllà del cel, la Paret de Catalunya a Montrebei. Montrebei. Un nom del que molts m'havien parlat i el qual em produïa un profund respecte.

Ahir dues llegendes de l'escalada em van acompanyar a la meva primera a Montrebei. Mai hagués pensat que aquest dia arribaria.

Ahir em vaig conèixer una mica més, la paret, diuen, posa a cadascú al seu lloc, i de ben cert que així em va ocòrrer.

Pep i Miquel, moltes gràcies... aquesta primera quedarà gravada en la biblioteca dels records per sempre.

I un brindis pels 'sambarinai', una colla de gent que més enllà de tot comparteixen una passió desenfrenada per les parets d'arreu - i l'orujo!! -.

Golpe a golpe, beso a beso, se hace camino al andar!

Èxits del nostre temps - Juny 2010

2010-06-01T11:12:00.001+02:00

Ocean Colour Scene - Profit In Peace

La Cadireta. Montserrat

2010-05-31T17:19:00.002+02:00

D'una artificalada a Montserrat. És el que té posar el dit on no toca... si més no després de cagar-se amb tot val la pena agafar-s'ho amb humor.

Seguirem aprenent a fer-nos amics amb la fifi, els pedals, les antenes i el que hagi de venir.

Francesc Sunyol

2010-05-24T21:28:00.004+02:00

MALANYEU. SERRA DEL CATLLARÀS.
Via: FRANCESC SUNYOL. 85 metres. 6ª, V obligat (ressenya clickant el títol)

Equipació: Spits, portar cintes exprés.

Cordada: Òscar, Mike i Xiuli

Descripció: Aparquem a Malanyeu i seguim el camí evident fins a peu de paret en 20 minuts. La via comença darrera una muntanyeta rocosa a l’esquerra de la paret. A l’esquerra de la via hi veureu dues línies de parabolts des dues vies d’esportiva.

El primer llarg, de V, supera el primer mur amb els característics forats de la roca de Malanyeu fins una reunió un pèl incòmode. El segon llarg de IV grau comença amb marcat flanqueig a l’esquerra i després supera dos murets fins a la segona reunió com una plaça de toros. El tercer llarg, just a l’inici hem de superar un pas de 6ª en una marcada fisura, després un V fàcil ens mena al cim.

Pel descens farem dos ràpels per la mateixa via, el primer fins la primera reunió, el segon de la R1 i fins al peu de via.

Comentaris:Com us deia a la via Stoc de Coc, l’escalada de Malanyeu m’encanta. La roca és bona i amb un grip de nassos i la morfologia de la paret, lleugerament tirada endavant amb forats, pinzes i ponts de roca fa que l’escalada sigui molt divertida.

Un bon lloc per passar un dia sencer i fer primers pinitos.

(*) al Pere Queralt de Valls, algú que m’ha demostrat que pel món encara corre gent bona i qui m’ha enviat el reverso que vaig perdre a la Sioux Conection a Oliana després de trobar-lo a peu de via, al Pere vull dedicar-li aquesta vieta. Avui el reverso ha tornat a fer-me costat ja que els companys anaven curts de material… i per cert, al segon ràpel m’ha tornat a caure i ha costat però ha estat ben retrobat. Gràcies Pere!

Diedre Vidal Farreny a Sant Llorenç de Montgai

2010-05-24T21:01:00.004+02:00

SANT LLORENÇ DE MONTGAI. EL CILINDRE
Via:DIEDRE VIDAL FARRENY. 100 metres. V+ (ressenya clickant el títol)

Equipació: Parabolts, portar cintes exprés.

Cordada:Mike i Xiuli

Descripció: Passat el poble de Sant Llorenç de Montgai, si veniu de Balaguer, o abans d’arribar-hi, si veniu de Camarassa, aparquem al costat del riu davant la paret del cilindre (gran xemeneia característica). Des del cotxe prenem un caminet i en brevíssims 5 minuts a peu de via, en una cova després de superar un muret rocós per l’esquerra que també pot ser escalat allargant així un llarg la via.

2 llargs de V+.

El primer llarg té una sortideta vertical que té certa tendència a l’esquerra pel marcat diedre´fins a una molt còmode reunió.

El segon llarg vol que t’hi posis bé. Abans d’iniciar el flanqueig a la dreta s’ha de superar un muret vertical i seguidament el flanqueig que hi posen l’alegria. En aquest segon llarg, i abans de superar el muret anterior trobarem un pitó… gràcies!

El descens el farem per l'esquerra de la paret seguint les fites en 15 minuts fins al cotxe.

Comentaris:Una curta però bona via. M’ha agradat. Per un dia de sol val la pena esperar l’hora baixa, una escalada molt agradable tot i que té un parell de bons dies.
Tot i que no ens han calgut, i a part no els duiem, algun tasconet o friend podria ajudar.

(*) i la càmara ja va venint, és el ritme de l’administració…

Esperó Ribes - Sabaté

2010-05-24T20:29:00.010+02:00

Havia de ser un cap de setmana de monte a tope per al final el soci li va tirar més anar a tirar la canya –pels mal pensats, la canya de pescar-, hi ha acabat sent un cap de setmana de pedra per Sant Llorenç de Montgai i Malanyeu amb dos companys que s’estrenen al blog, en Mike i l’Òscar…. Com diria el Guti… ‘pim pam, pim pam, metros vienen metros van” i visca la follia!
Diumenge retrobament de la pedra del meu amic Mike, plat del colesterol a Camarassa i Vidal Farreny a la posta del sol, una bona combinació! Dilluns a Malanyeu en Mike ja obra kintus i sextus i l’Òscar tasta la llarga…. I el sol ja comença a castigar, però a Malanyeu - quin indret més guapo- les ombres a peu de riu i l’aigueta fresca són un deu!! Aneu-hi!

SANT LLORENÇ DE MONTGAI. EL CILINDRE
Via: ESPERÓ RIBES - SABATÉ. 100 metres. V(ressenya clickant el títol)

Equipació: Parabolts, portar cintes exprés

Cordada:Mike i Xiuli

Descripció:Passat el poble de Sant Llorenç de Montgai, si veniu de Balaguer, o abans d’arribar-hi, si veniu de Camarassa, aparquem al costat del riu davant la paret del cilindre (gran xemeneia característica). Des del cotxe prenem un caminet i en brevíssims 5 minuts a peu de via., sota un marcada línia corba amb tendència a l’esquerra a l’extrem dret de la paret.

La via té 3 llargs de V, IV i V. El primer surt amb una marcada tendència a l’esquerra per terreny aparentment trencadís, tot i que sorpén, no és tan efímer com sembla. He fet reunió d’un parabolt i un arbre que es veu desde peu de via, error!, superat l’arbre i passats uns deu metres a l’esquerra trobarem un reunió àmplia i còmode.

Segon llarg brevíssim i de flanqueig fins trobar la segona reunió.

Tercer llarg… narinant….

Comentaris:Ras i curt la via no m’ha captivat gens, no li he trobat res especial a mencionar.

(*)i la càmara ja va venint, és el ritme de l’administració…

UES

2010-05-17T21:36:00.005+02:00

OLIANA. CINGLERA DELS ESPOLVINS
Via: UES. 565 metres. 6a/Ae (V+obligat) (ressenya clickant el títol)

Equipació: Parabolts, portar 16 cintes i un estrep. Algun friend o tascó pot ser útil

Cordada: Pep Musach, Mindundi i Xiuli

Descripció: Direcció a Coll de Nargó deixarem el cotxe abans d’entrar al 2on túnel a mà dreta. Pujarem tieso per la ‘tartera’ i en 20 minuts escassos ens plantarem a peu de via amb les inscripcions UES.

La via té 15 llargs. Els 7 primers llargs podríem dir que són de tràmit, per anar fent boca del que ha de venir. Aquests 7 llargs es poden fer perfectament en ensamble tot i que la corda farà força ròssec. Nosaltres hem empalmat els llargs 1 i 2, 4 i 5 i 6 i 7. Es tracta de 7 llargs força trencats i sinuosos per anar guanyant alçada i sense que el grau sigui mantingut. El setè llarg ens deixa al jardinet que separa el primer tram de la via amb la segona i espectacular part que consta de 8 llargs, i des d’on podem divisar l’excel·lent línia que van escollir per coronar la cinglera.

Comencem la segona part per un llarg de V- molt assequible i molt bonic per una fissura evident. 9è i espectacular llarg que es prolonga per la fissura anterior, del qual les tres primeres xapes les podrem fer en lliure i a partir d’aquí haurem de treure l’estrep per progressar en artificial amb un parell de xapes una mica allunyades si no teniu un grau pròxim al 6c/6c+ segons ressenyes. El 10è llarg supera un bombo de sortida Ae i d’aqui fins a la reunió per terreny fàcil. 11è llarg espectacular, brutal,... no tinc altres adjectius però us ben juro que és maco de pilotes!!! Sortida d’arbre a 6b segons ressenyes i després 4o llargs metres de V+ sostingut per regalar-se una escalada de disfrutar, cada cop que ho necessites hi tens un parabolt però en qualsevol cas el terreny permetria equipar en cas que calgués. Els llargs 13 (6a) i 14 (V+), sense ser massa espectaculars li acaben de donar pebre del bo i et recorden que la via no regala res fins que, aquest cop si, surts de la última reunió enfilant el 15è i últim llarg a mode ‘escales de jacob’ que diu en Pep Musach; un llarg de IV per arribar al cim assaborint la lluita de prop de 8 hores per les parets d’Oliana.

El descens el farem seguint les marques blaves que ens menen pel camí de baixada de la ferrata d’Oliana en unes 2 hores aproximadament.

Comentaris: No puc més que felicitar el mestre Picazo i el seu company Medel per aquesta via. Us prometo que em vaig divertir moltíssim repetint-la, especialment la segona part, dels llargs 8 a 15 i més concretament els llargs 8, 9 i 11.

Tot i no tenir una grau obligat exigent ens demana una bona forma doncs entre aproximació, via i descens podeu comptar un 9 hores llargues – 10 hores per una cordada de tres.

Ja feia dies que li tenia l’ull a sobre després d’algun dia compartint birres i ressenyes als bars de Coll de Nargó i els comentaris dels amics i coneguts que l’havien repetit. Alguna cosa havia de tenir que en Pep Musach, tan sols de comentar-li que tenia ganes d’anar-la a veure, em va respondre de seguida que, tot i haver-la fet hi tornaria encantat.

Hem repetit una molt bona via, la primera amb en Pep Musach, també del CEX Tona, desde que en Mindundi i un servidor hem passat a formar part de la Junta del Centre Excursionista de Tona i, ‘visto lo visto’, diria que aquesta cordada de tres donarà alguna que altra nova aventura i sinó, temps al temps!

Ah, trist però cert, ni una trista fotooo!!!!

(*) al meu amic virtual Nenivan de Perversió Vertical ... un dia et demanava per l’equipament de la via i em comentaves que no havíeu utilitzat res però que portéssim alguna cosa ‘por si aca’... no hem utilitzat res però si hagués de recomanar a algú els donaria el mateix consell. Gràcies Nenivan!
Per cert Nenivan, em sembla que aquest passat divendres eres a veure el Pelut a Sant Quirze oi? Si en Hippie no em va enganyar seies al meu davant!!!

Colorantes Permitidos

2010-05-11T18:30:00.006+02:00

MONTSERRAT. ELEFANTET.
Via: COLORANTES PERMITIDOS. 6ª+

Equipació: Parabolts, portar 12 cintes.

Cordada: Benji i Xiuli

Descripció: Deixarem el cotxe abans d’entrar al pàrking del monestir i prendrem el camí dels degotalls. Arribats al monestir ens enfilarem uns 5 minuts escales amunt fins que a la nostra dreta apareix un caminet marcat. Aquest camí enboscat en 5 minuts ens deixarà a peu de via.

La via té 5 llargs i entre el segon i el tercer cal superar un petit jardinet. Els dos primers llargs discorren per una placa que es mou entre el IV i V grau per agafar l’aire a l’escalada montserratina. El tercer llarg ja és ‘otro cantar’. Tan sols sortir farem un pas d’arbre per xapar la primera xapa i des d’aquí fins la 5ena apreta que fa pujada!!, tot i que ben assegurat i bones preses el desplom es fa dur de pilotes. El quart dels llargs és un curt V+ finet de veritat i per acabar amb glamour un cinquè i últim llarg de 6ª de 40 metres molt bonic i on et demana bona col.locació i pila de la bona.

Final del segon llarg

En Benji al tercer llarg abans de ....

Comentaris: Quin diumenge!! Després d’un dissabte ‘pajarito’ i d’haver errat la via amb el company Mindundi a Sant Llorenç de Montgai, després d’haver passat per Terradets a veure això del rally’s, – un altre dia ja en parlarem perquè el fet de veure 50 paios enfilats per les bagasses encara em té distret -, després que el Barça ens posés el cor petit, amb en Benji decidim anar a fer un toque a la Desireé al Cavall. A 2 de 8 érem a Can Pamplona i tot i la suposada tromba d’aigua que havia de caure no érem pocs els escaladors que corriem per allà… Pep Musach i cursetistes, en Miquel Casas, el seu nano i en Jordi Bover (aprofito per saludar-los!).. i tants d’altres que no conec. Enfilem direcció Montserrat i ens parem a esmorzar on coincidim amb en Miquel i companys de cordada que ens recomanen, per la poca aproximació, la via Colorantes Permitidos. Cap allà doncs.

La via no em va desagradar pel seu ambinet, fácil aproximació i grau que fa suar, però no puc pas dir que fós espectacular, ara, el que hi vaig viure i l’aventura és digne d’emmarcar.

Primer en Benji em va dedicar una volada al tercer llarg i encara em recordo de l’arbre que va acariciar la tibia parant el cop després del crit d'en Benji i el susto de rigor; i després, quan passo pel quart dels parabolts de la tercera tirada i m’hi agafo de valent per reposar els esforços del primer tram, la placa salta disparada i ara sóc jo qui quedo penjat com un fuet!!

Aprofito per remarcar que la quarta assegurança no té xapa, tan sols hi ha l’espàrrec i el tram en qüestió és dur… ho he fet saber als companys de Caranorte i a la Feec per si algu pot passar-hi a remeiar-ho i si algu pot fer-ho no dubteu en posar-vos en contacte per si us puc ajudar d’alguna manera.

Superades les dificultats arribem al cotxe, butifarra amb all i oli a ca la iaia i directes a la Clínica de Vic i és que en Benji s’ha fet un esguinç amb el saque.

Per últim donar gràcies a la cordada Laso i …. Que feien la via davant nostre. Ens van deixar unes fletxes a mode depedres i sorra per trobar el camí de baixada… un 10!

Bona aventura per un diumenge que podía haver estat de sofà i millor companyia!

Ton@sfera

2010-05-06T09:37:00.005+02:00

Neix la Ton@sfera, un punt de trobada de tots els blocs tonencs... i Matellapower ja hi és!

Si tens un bloc personal a internet o d'una entitat del poble i vols que també hi sigui només has de fer enviar l'enllaç a La Revistona i li posaran!

Èxits del nostre temps - Maig 2010

2010-05-03T12:00:00.002+02:00

Linoleum. NOFX

Diedre Blanqueta...

2010-04-29T17:36:00.007+02:00

... o el dia després d'un vuit de vuit amb folre i manilles. Si, si, amb folre i manilles doncs he empalmat 8 dies matí i tarda a modo currele andele... tot sigui per una Setmana Cultural tonenca.

Un dimecres qualsevol ens hem escapat amb en Toni al Mont-Roig, a posar la creu al Diedre Blanqueta aprofitant que Sant Crist és el patró del poble on dóna classes en Toni i que un servidor ha fet de dos dies entre setmana un cap de setmana qualsevol.

Ja feia temps que li tenia ganes a aquesta via que apareix al llibre de les cent millors, però no pel fet d'aparèixer en aquest llibre m'ha cridat l'atenció, sinó que bons amics que l'havien repetit me l'havien aconsellat i us he de dir que val molt la pena, quina via més maca!!!

MONT ROIG. PALA ALTA.

Via: DIEDRE BLANQUETA. 130 metres. V+

Equipació: Parabolts i pitons, algun friend o tascó pot ser útil si no aneu massa sobrats de grau.

Cordada: Toni i Xiuli

Us he deixat a mode de link el blog de l'escalatroncs - clickant al títol -, un catacrack vaja, ja que per molt que us ho intentés descriure les seves ressenyes les trobo molt encertades.

Com us he dit abans la via és recomenable 100%. Si bé el primer llarg passa desapercebut i el segon tampoc té massa què, els llargs 3, 4 i 5 són una autèntica passada.

Un cop al cim gaudeixes de vistes sobre bona part de les parets que setmana rere setmana perseguim en somnis... Mont-Rebei, Àger, Terradets i el Peladet, el Montgai.... en definitiva, aneu-la a fer i disfruteu-la que val molt la pena!!

Per cert, com és que hi ha gent tan afortunada que entre setmana corre per aquestes parets!?!?! Una cordada darrera nostre venia a repetir la via, i a Àger, tot fent l'entrepà, ens vam trobar un grup de francesos i una altra cordada catalana... ara que, en poc de dos mesos ja he pogut gaudir de l'activitat intersetmana un parell de dies... a veure si li agafaré l'aire!!

Stoc de Coc - Monges Mascles

2010-04-19T14:44:00.008+02:00

Aquest dissabte ens vam escapar a Malanyeu 5 personatges que en un moment o altre hem compartit cordada amb el bon amic Mindundi. En Toni, la Nu, en Roger, en Mindundi i jo mateix. El motiu, celebrar la via número 100 d'aquest autèntic Rebuffat de l'escalada.

Per primera vegada vaig apropar-me a Malanyeu i la veritat és que em va agradar molt. La roca, un calcàri excel.lent, l'aproximació, 15 minuts des del cotxe... i en definitiva tot plegat. És un lloc esplèndid per passar un dissabte tal i com vam fer. Una vieta llarga, uns entrepans i pel qui en tingui més ganes una mica d'esportiva o fins i tot una altre via llarga són possibles, doncs les vies són, majoritàriament de 3 llargs.

Vam decidir fer la clàssica de la zona, Stoc de Coc, i vam sortir per la Monges Mascles i haig de dir que vaig tenir el plaer d'escalar amb l'homenatjat i per postres obrir els segon dels llargs, d'uns 50 metres i V+... excel.lent!! Quin disfrutar!!!

MALANYEU.

Via: STOC DE COC - MONGES MASCLES. 130 metres.

Equipació: Totalment equipada amb espits. Reunions per rapel.lar

Cordada: Mindundi i Xiuli

Descripció: La via té 3 llargs de IV+, V+ i V+. Els dos primers s'enfilen fins a l'evident jardí en forma de Y, amb una roca excel.lent, forats, ponts de roca, de tot i molt i per disfrutar de valent. Excepcional el segon dels llargs d'uns 50 metres aprox. Una vegada a la segona reunió caminarem breus vint metres pel jardinet i podem sortir per qualsevol dels llargs que menen fins al cim. Nosaltres vam escollir el darrerb llarg de Monges Mascles, un altre V excel.lent i per arribar a dalt de tot amb glamour!
Els descens el farem rapel.lant la mateixa via.

Comentaris: com ja heu anat veient aquesta via em va agradar molt. La vaig disfrutar de valent, jo de voslatres no me la perderia!!!

Anècdota o no en Mindundi ja en porta 100, felicitats amic!

Ho haig de comentar?

2010-04-08T10:34:00.003+02:00

Primer de tot que tothom li vegi la cara...

... però és que no m'atraveixo a comentar-ho, tan sols aqui us deixo una perla, perquè se sàpiga i que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

El obispo de Tenerife: 'Hay menores que desean el abuso e incluso te provocan'

ENTREVISTA EN EL DIARIO CANARIO 'LA OPINIÓN'

ELMUNDO.ES jueves 27/12/2007

MADRID.- "Puede haber menores que sí lo consientan -referiéndose a los abusos- y, de hecho, los hay. Hay adolescentes de 13 años que son menores y están perfectamente de acuerdo y, además, deseándolo. Incluso si te descuidas te provocan". Con estas palabras ha descrito el máximo responsable de la Iglesia en Tenerife, el obispo Bernardo Álvarez, el grave problema de los abusos a menores en una entrevista en el diario local 'La Opinión'.

El obispo además compara la homosexualidad con los abusos y, aunque asegura que la diferencia entre la homosexualidad y los abusos está clara, plantea una pregunta: "¿por qué el abusador de menores es enfermo?".
En cuanto su opinión sobre los homosexuales, Álvarez, pese a que asegura respetar esta condición sexual vuelve a mostrar su lado más crítico y afirma que "el fenómeno de la homosexualidad es algo que perjudica a las personas y a la sociedad".
Para el obispo, hoy en día "no es políticamente correcto decir que es una enfermedad, una carencia, una deformación de la naturaleza propia del ser humano. Eso que decía cualquier diccionario de Psiquiatría diez años atrás, hoy no se puede decir".
Además, considera que debido a la homosexualidad "a la larga pagaremos las consecuencias como las han pagado otras civilizaciones". Álvarez aconseja que para que no se lleguen a estos extremos "hay que promover la educación e inculcar los valores de la feminidad y la masculinidad".
A la pregunta de si hay que orientar la homosexualidad, el obispo se muestra aún más crítico y afirma que "no se puede dejar a las personas libradas a lo que salga (sic), ¿por qué no hacemos lo mismo con la violencia o con otros impulsos que tiene el ser humano?". Finalmente, asimila (la homosexualidad) a las agresiones sexuales, que "la persona practica como puede practicar el abuso de menores".
Por su parte, el obispado de Tenerife ha explicado que Bernardo Álvarez no ha tratado con sus declaraciones de justificar "en ningún caso, un hecho tan condenable como es el abuso a menores". En cuanto al resto de las declaraciones, el obispado remite únicamente a la entrevista.
Declaraciones que han abierto una fuerte polémica, sobre todo después de que algunas Diócesis de la Iglesia Católica, especialmente en EEUU -Boston, San Diego, Los Ángeles- e Irlanda -Dublín-, se hayan visto implicadas en graves escándalos de pederastia por los que la Iglesia ha llegado a realizar pagos millonarios a las víctimas.

Costa Blanca o La Costa del Totxo

2010-04-08T09:37:00.008+02:00

Per tercer any consecutiu, amb l'arribada de la primavera i les ganes de temperatures agradables, vaig prendre direcció a la Comunitat Valenciana per passar els 4 dies de festa de la mal anomenada Setmana Santa.

Com cada any, i això no és d'estranyar, de nou vaig empreyar-me en veure la desgràcia de costa que tenen els amics valencians, i si algun s'emprenya em sap greu però és el que hi ha, una vergonya amb majúscules el que han tingut pebrots de construir a tort i a dret sobre tot el terriotri. Aqui ho deixo que la lio.

Tornant a l'escapada, el dijous tarda-vespre vam prendre direcció al Ponoig amb la Lídia. Allà ens haviem de trobar amb la Santa Tribu (veure blog d'en Santi), però la son va arribar abans del previst i ens vam aturar a tocar de Gandia. L'endemà, treta la son, vam fer la via Valencianos, amb una petita variant de la Polvos Mágicos, 3er llarg, al Peñon d'Ifach.

Dissabte i diumenge eren els dies escollits per fer alguna escaladeta al Ponoig; entre Viaje Espacial i Flor de Lluna estava la cosa, però un dia per una cosa i un altre dia per una altre tan sols vam aconseguir fer el primer llarg de la Viaje Espacial tornant a la ja coneguda essència de la cordada Lídia-Xiuli d'aventures en primers llargs. Nota: ja en portem 3 a la col.lecció!! i cada vegada queda menys perquè surti publicat el llibre 100 propostes de primers llargs. Doncs bé, si l'escalada es resistia, un dia de platja i un dia de 'merendero' amb tota la la fauna valenciana van omplir els dos dies.

Diumenge al vespre per fi ens trobem la Santa Tribu al completo, compartim sopar i fem uns riures i dilluns ben aviat escalem al sector Potent de Gandia. Les vies d'esportiva em fan adonar que necessito fotre-li xixa de la bona... estem fluixets fluixets.

I després de tot la tornada, amb alguna cua habitual al terriotri català. 4 dies passen ràpid, però les experiències viscudes, els nous companys coneguts i les converses hagudes ja passen a formar part, per sempre més, de la vida d'aquest aprenent perpetu.

més imatges en breu....

Valencianos - Polvos Mágicos

2010-04-08T09:36:00.009+02:00

CALPE. PEÑON DE IFACH.
Via: VALENCIANOS – POLVOS MÁGICOS. 285 metres.

Equipació: Parabolts, pitons i ponts de roca. Alguns friend i/o tascons útils. (si es fa el tercer llarg de Polvos Mágicos útil 2 friends nº1 per A1)

Cordada: Lídia i Xiuli

Descripció: L'aproximació es fa des del final del passeig del port de Calpe resseguint la paret sud del penyon.

La via té 7 llargs. Els dos primers molt trencats i poca continuïtat per començar a agafar alçada i disfrutar d’escalar a la vora del mar. El més difícil el tercer llarg si es fa per la Polvos Mágicos que tot i ser molt bonic sembla una pista de patinatge artístic. Al quart llarg, després de caminar sobre sorra de platja, cal superar un curt tram de 3 metres molt polit, la resta trencat. Els llargs 5 i 6 de IV grau es fan per unes plaques que et guien fins l’aresta on apareixen unes bones vistes sobre Calpe. Des d’aquí resseguir l’aresta III – IV i muntada una reunió intermitja podem arribar al cim fàcilment amb ensamble.

Comentaris: després de que l’any passat hagués d’abandonar el Diedre UBSA al penyon, aquest any l’hem coronat per una via que no entrava als meus plans. Sense desmereixe-la és una via més que passa sense pena ni glòria. Això sí, arribar a dalt del Penyon té un encant especial, i en el nostre cas, comque ens vam posar a escalar de tarda, l'hora baixa ens regala unes tonalitats precioses.

I qui no ha sentit a parlar de les gavines guerreres del Penyon?... doncs us puc confirmar que guerres ho són, sobretot si has de passar a prop d’un niu amb la femella i el mascle està a l’aguait, i resulta tota una història intentar escalar amb un pajarraco anar fent anades i vingudes sobre el teu cap...

Algunes fotos en breu.....

Èxits del nostre temps - Abril 2010

2010-04-01T14:41:00.008+02:00

Knocking on Heaven's Door. Antony & The Johnsons

Sense paraules. Una recomanació? Lluna plena, cel estrellat i silenci......

Sioux Connection

2010-03-30T16:47:00.004+02:00

OLIANA. ROC DEL RUMBAU.
Via: SIOUX CONNECTION. 230 metres, 6b i Ae, V+ Obligat (ressenya clikant el títol)

Equipació: Parabolts, portar 14-15 cintes.

Cordada: Benji i Xiuli

Descripció: L'aproximació és curta i senzilla. Passat Oliana prenem direcció Peramola i després girar a l'esquerra cap a Castell-Llebre. Aparcarem al final de la pista i en breus 10 15 minuts, resseguint les fites ens plantarem a peu de via.
La via té 7 llargs, que potser no superen el 6a+/6b ja que quan la cosa es posa tiesa podem anar de parabolt en parabolt. Està molt ben assegurada! Els dos llargs que se les porten són el 2on i el 4rt ja que cal lluitar-los en lliure, però el dur de debò és el 5è que en qualsevol cas es pot passar en artificial. Qui ho destigi pot fer ús d'un strep però gràcies al bon equipament podem deixa'l al cotxe.
Pel descens farem 4 ràpels desde les reunions 7, 6, 5 i 3 que ens deixaran de nou a peu de via tots ells molt ben equipats.

Comentaris: Desconeixia la paret i gràcies al Pep Musach i les seves recomenacions ja li hem près la mida. La via és guapa i disfrutona, sobretot els llargs I, II, IV i V. El III i els dos últims són de pur tràmit. Jo em quedo sobretot amb el II i el IV. L'aspecte negatiu és que la roca està força descomposta en alguns trams.

Anècdota o no, em va caure el reverso que lògicament dono per perdut i massegat, però vaig poder posar en pràctica el dynamic tan per assegurar de segon com per rapel.lar: corda = cua de porc!
Algunes fotos en breu..... (el tema de la càmera és collonut, resulta que ara em van robar la darrera...)

Centre Excursionista de Tona. Un nou projecte a la meva vida.

2010-03-27T12:59:00.002+01:00

Ja fa uns quants dies, tornant de la canal de l'ordiguer el meu amic Mindundi em comentava que la Junta del Centre Excursionista de Tona havia fet arribar una carta on se'ns feia saber, a tots els socis, que era hora de renovar la Junta.

Un servidor, que ja fa uns anys que és fora de casa dels pares, no rep les cartes de l'entitat i per tant em va ben passar per alt. Uns dies més tard, i havent advertit a la familia que em fessin saber quan arribaven les cartes del Centre, me'n cau a mans una en la que hi havia una frase en negreta que espantava una miqueta. Deia alguna cosa així com que ningú s'havia interessat per donar un relleu a la Junta i que no es podia deixar morir una entitat amb més de 25 anys de vida.

Alertat, em vaig plantejar com podia contribuir a donar llarga vida al Centre. La idea era clara. Tinc la meva activitat a muntanya ben consolidada amb bons amics d'arreu. Esquiades, escalades, caminades i altres activitats que es desenvolupen a muntanya està clar que les puc continuar fent. No obstant alguna cosa va despertar en mi aquell toc d'alerta... què podia fer jo?

Quan encara no caminava i el Centre encara no exisitia els pares eren del grup dels 'scouts' i organitzaven sortides arreu. De fet, el pare va enamorar la mare de ben joveneta convidant-la a fer sortides al Matagalls i a plantar la tenda als prats verds dels Pirineus. Quan jo vaig entrar en escena m'enfilaven al Canigó, on vaig abandonar la pipa, em portaven als llacs de mernages, al Refugi de la Renclusa a l'Aneto -més amunt no que era un marrec i les espatlles del pare no podien suportar el meu pes fins al cim d'un tres mil-, en fi, desde ben menut ja estava bevent de la font muntanyera i xiruca dels pares. Després una sèrie de gent de Tona va crear el Centre. Amb vuit anys vaig fer el meu primer curs d'esquí. Els pares em van apuntar a un curset de dos caps de setmana que es feia a Puyvalador, em van enfilar a un bus i apa, fins dilluns i espavila't. Sort de la gent que es cuidava de nosaltres, que disfrutaven fent participar als més menuts del seu oci. També celebràvem la castanyada i recordo especialment la que vam fer a Olot, a la fageda, on pares i nens vam disfrutar en una casa de colònies d'un cap de setmana cumba més no poder, visitant els volcans, fent jocs de nit.... Ja amb 20 anys fets l'escalada va trucar a la porta. El Centre em va brindar la oportunitat de fer un curset i els primers nusos, reunions,... de nou el Centre, és a dir, gent que desinteressadament dedicava hores de la seva vida a una entitat del poble, em permetia donar forma a una nova activitat.

Amb totes aquestes vivències ronadant-me pel cap van passar dues setmanes abans no vaig decidir passar a l'acció. Com us deia tenia clar que la meva activitat a muntanya continuava ben viva i no pretenia engrescar un grup de gent per liderar un projecte ambiciós per tirar el Centre endavant. Ben al contrari, tenia clar que amb estil anar fent calia buscar complicitats i aportar aire fresc a l'entitat. Dit això, i tornant a emprendre l'acció, vaig trucar a un parell de bons amics per plantejar-los la situació, i juntament amb en Mindundi vàrem quedar per fer una cerveseta i parlar. Parlar del que ens havia fet despertar en nosaltres la carta en qüestió. Tots 4 vam arribar a la conclusió que no podiem deixar morir el Centre però que en qualsevol cas no era qüestió d'anar a matar com diriem col.loquialment. 'Tots tenim prous coses' va ser la frase més repetida entre birres, però tots ja estàvem allà parlan-ne, començant a donar forma a un no sé què.

Ahir va haver-hi l'assamblea que havia d'escollir la nova Junta. Dels més de 300 socis que té l'entitat tan sols n'hi havia 25. Un èxit segons els més veterans de la casa, una de les reunions amb més participació!! I entre tots ells jo també estava assentat en una de les cadires, escoltant les opinions de tothom. Els meus companys de birres no van poder assistir i en una breu intervenció vaig parlar per mi i també una miqueta per ells. En definitiva els vam exposar la nostra voluntat de col.laborar amb el Centre i l'actual Junta va agraïr el gest.

Vet aquí doncs que avui m'he llevat satisfet. El fet de veure els somriures i l'agraïment de l'actual Junta després d'unes breus paraules d'un servidor, que exterioritzaven la nostra voluntat de fer coses per l'entitat i pel poble, van generar en mi un efecte positiu. Però no tan sols nosaltres vam a portar el nostre gra de sorra. Un parell o tres de persones a títol individual també van respondre a la crida oferint-se per col.laborar.

Amb tot ens trobarem el proper dia 8 d'abril per començar a donar forma a la nova etapa del Centre Excursionista de Tona. Ens trobarem tots aquells que tenim ganes de col.laborar i que compartim un no sé que que ens fa moure en una direcció determinada. Espero que amb el temps us en pugui explicar més cosetes, compartir activitats i si cal mal de caps ja que tot va amb el pack, però espero que aquests últims siguin els menys!!!

És bonic veure que hi ha gent que, sense esperar res a canvi, ofereixin el seu temps per treballar en allò que creuen i per fer partíceps als demés de les seves aficions.

Visca el Centre Excursionista de Tona!!

I gràcies a l'actual Junta i a totes aquelles persones que han dedicat els seu temps i els seu esforç a fer que el Centre Excursionista de Tona hagi esdevingut el que és avui.

Canal Estreta

2010-03-19T09:42:00.014+01:00

Ja fa uns anys posavem en pràctica les nostres ànsies alpínistiques adreçant-nos a Vallter. Allà començàvem una activitat incipient que mai haguèrem dit que ens portaria fins on som ara. Un dia el Bastiments, l'altre el Gra de Fajol, després el Pic de l'infern, el Pic de la Dona, ... eren els primers passos, les pimeres cramponades als pantalons, d'això ja en fa uns quants dies.

Amb el coneixement del medi, les ànsies d'anar cada cop més lluny i les ganes de superar-nos, els nostres ulls es van fixar en les moles que s'aixequen més enllà dels pirineus orientals, passant òbviament per l'estimat Puigmal i pics veïns; la Pica, que sempre em porta bon gust a la boca tan sols de nombrar-la, Vallhibierna, Maladeta, Aneto, La Múnia... i ja per últim els Alps i l'Atlas.

Avui em trobo aqui escrivint-vos una ressenya un tan especial... el dimecres, aprofitant unes hores sobrants i que el meu amic Toni feia vaga d'aquestes de profes, vam decididr anar a fer la Canal Estreta al Gra de Fajol Petit, a Vallter i així començar a donar forma a per el que nosaltres és una nova manera d'enfilar-nos allà on els ulls hi porten els somnis. Nous reptes i nou aprenentatge i de nou a Vallter; vaig tornar a l'essència del que un bon dia em va guiar a la muntanya, probablement encomanda per uns pares 'scouts', i sobretot una mare que encara ahir m'empenyia perquè la porti a veure marmotes a les valls dels Pirineus.

Pujar muntanyes un peu darrera l'altre a l'estiu, després posar-hi la neu i el fred pel mig, més endavant el piolets i els crampons i alguna corda, la funda vivac, el fugonet i la tenda. Després la roca, passant del tercer i picant-nos els dits amb els sisens, els tascons i els friends... una trajectòria que dimecres se'm va fondre als peus, li vaig veure el més íntim més enllà dels llocs on estat, les muntantyes que he pujat i les parets que he escalat.

No sé si m'he explicat massa o ja esteu desitjant que us ressenyi breument la Canal Estreta, però en qualsevol cas només us vull dir que si Déu ho vol i continuo tenint amics com en Toni per lligar-se a l'altre cap de corda, a Matellapower tindreu ressenyes i aventures per dies!!!!

GRA DE FAJOL PETIT. CANAL ESTRETA (ressenya clickant el títol)
AD+ ( 60º ), 220 m i orientació Nord

Material: Algun pitó (o tasco o friend) i algun cargol de gel.

Cordada: Toni i Xiuli

De fàcil accés des del Refugi d'Ulldeter ens plantem a peu de Canal amb mitja horeta.

La canal en si comença per una campa de neu fins a un primer resalt de dos tres metres de gel que superarem amb un alle-hop després de posar còmodament un cargol de gel. Per assegurar aquest pas, abans del ressalt trobarem un pitó per muntar una reunió que, lògicament, ens caldrà reforçar.

Superant el primer ressalt.

Superat el primer ressalt encarem el segon d'ells, també curt i gèlid on un o dos cargols ens faran la feina, abans i després del ressalt podem muntar reunions per assegurar el pas... qui busca troba i els pitons apareixen a la banda dreta en llocs evidents.Ja superat el 2on ressalt ens dirigim a la cova que hi ha just abans del tram mixt on podem muntar una reunió de nassos amb un spit i un parabolt!!!.

La cova. On muntarem reunió abans de superar el tram de mixt.

Per superar el tram de mixt he posat un friend, que segur que si l'aneu a fer el posareu al mateix lloc, i que bé que entrava!!, i superat el muret, jo diria de tercer, un tasconet per sortir definitivament d'aquest tram delicat. A la dreta trobareu un pitó, cal buscar-lo una mica bastant, per assegurar el company, però si aixequeu la vista a mà esquerra trobareu una reunió de nassos. Jo la vaig veure tard.

En Toni superant el tram de mixt

Des d'aquest punt per una campa de neu arribarem a l'aresta fàcilment i d'aqui coronem el Gra de Fajol Petit, direcció est, en breus 5 minuts.

Per tornar al refugi i d'aqui al cotxe prendrem direcció oest cap al Gra de Fajol gran, i abans d'encarar les rampes que ens portarien al cim trenquem a la dreta per unes pales de neu que al principi ens demanaran que hi posem els cinc sentits.

Gran lloc, gran escalada. Una bonica activitat de muntanya i molt romàntica, sobretot un dia de cada dia i sols... quina sort que teniu els que entre setmana podeu corre per aquest móns de Déu i no heu de treballar com un servidor.

Olympic Winter Games...

2010-03-09T23:28:00.005+01:00

... o la neu i La Matella.

Olga Frontera

2010-03-09T13:20:00.017+01:00

ALÒS DE BALAGUER. SERRAT DEL POLL
Via: OLGA FRONTERA. 230 metres, V+ (ressenya clikant el títol)

Equipació: Gairebé equipada amb parabolts, portar alguna vaga per sabines i algun friend pot ser útil.

Cordada: Lídia i Xiuli

Descripció: 6 llargs, 1er i 2n de IV+, 3er de V, 4rt de V+, 5è i 6è de IV+.
L'aproximació és curta i senzilla. Des d’Alòs de Balaguer agafem una pista al costat del riu i aparquem al final d’aquesta. Des del cotxe veiem perfectament la línia de la via i l’aproximació és evident fins a peu de via on hi ha la inscripció OF.

Placa del 3er llarg i següents

Els dos primers llargs, molt similars, en situen en un jardinet abans d’enfilar el 3er i característic llarg que supera un mur vertical. Aquests dos primers llargs tenen una roca compacta molt bona i discorren entre molta herba i assegurances un xic allunyades però superable sense problemes. A més podem aprofitar les sabines que trobarem. Una vegada recorregut el jardinet el tercer llarg de V supera un muret molt elegant. Acabat aquest llarg aconsellaria fer la reunió fora del mur ja que tot i estar muntada és força incòmoda i al diedre tens multitud de possibilitats de muntar una bona reunió amb friends. El quart llarg discorre per aquest diedre molt descompost, compte!, per després canviar cap a la dreta buscant el pati evident i superant un muret d’uns quatre metres aprox. Que dóna el grau de V+ però molt ben assegurat amb un parell de pitons i dos parabolts ben lluents. Els dos últims llargs, de pur tràmit són per disfrutar tot acabant d’arribar a dalt.
El descens, una vegada arribats a l’aresta el farem per l’altra cara amb un ràpel d’uns 40/50 metres i seguirem baixant per una tartera fins al camí a la vora del riu que ens duu on hem deixat el cotxe.

La Lídia superant el mur del 3er llarg

On top.

Comentaris: Bona roca i bons ‘cantus’, excepte diversos passatges força descompostos. És una via feréstega i de tall clàssic que ofereix una bona activitat de diumenge al matí. L’indret és preciós.

'Canariu'

2010-03-07T20:07:00.003+01:00

Vet aquí el nou fitxatge de la Matella... en 'canariu', i com refila quan els primers raigs de sol entren per la finestra de casa i una dutxa freda acompassa els primers instants del dia!

Èxits del nostre temps - Març 2010

2010-03-07T10:48:00.000+01:00

Camins. Sopa de Cabra

Canal de l'Ordiguer

2010-03-01T17:33:00.009+01:00

SERRALADA DEL CADÍ. CANAL DE L'ORDIGUER (ressenya clikant el títol)
(AD-/450 m/55º màxim)

Cordada: Mindundi, Toni i Xiuli

Per arribar-hi: carretrea de Bellver de Cerdanya a la Seu d'Urgell, una vegada passat el poble de Martinet trencar a l'esquerra en direcció al poble d'Estana (on té la seu social l'equip d'en Contador!), i deixar el cotxe uns 300 metres passat el poble. A partir d'aquí caminar 1 hora i escaig pel mig del bosc fins arribar al Prat de Cadí per camí evident. Desde Prat de Cadí en uns 45 minuts ens plantem al peu de la canal.

Descripció: Pendent mitja de 45º-50º, amb algun pas de 55º, resalt i cornisa. No obstant, la gran quantitat de neu acumulada per l'època en que l'hem feta fa que els ressalts gairebé no es percebin... El descens, per la Canal del Cristall, amb una pendent mitja de 40º-45º, no presenta cap problema, excepte els 10 primers metres de l'entrada a aquesta que són força 'tiesos'... i aquesta vegada la gran acumulació de neu fins la soca del ous, que de tant en tant t'engollia com si d'arenes movedisses es tractés! Una volta que farem en unes 6 hores i escaig aproximadament.

Comentaris: Quin país més ben parit! Catalunya té uns racons preciosos i la Serra del Cadí n'és un d'ells. L'activitat en si, lluny d'un nivell tècnic exigent - un piolet ha estat suficient per acompanyar el ritme de les cames - ens apropa a les entranyes de la Serra del Cadí per un dels seus itineraris més clàssics i històrics. Un recorregut altament recomenable!

Subjectiu.... tants dies de planxar muntanyes, fora pistes, salts i espatllar-me l'esquena, tants dies de mal temps, acumulació de neu, allaus, accidents a muntanya -masses-; tants condicionants interns i externs que m'allunyaven del meu apreciat 'monte', aquest cap de setmana per fi m'he deleitat amb una ascensió ben a la vora de casa. Sí!

Èxits del nostre temps - Febrer 2010

2010-02-04T19:32:00.002+01:00

Desaparecido. Manu Chao

Alps 2010 - No apte per cardíacs

2010-02-01T23:29:00.007+01:00

No s'ha m'acut altre forma de compartir amb els 'matelleros' les aventures viscudes enguany als Alps que amb imatges i música.

Aqui us deixo un curt però intens resum del que ha estat la 'última de gener' com m'agrada anomenar-la.

Salut i a planxar muntanyes, que n'hi moltes i per tots els gustos!!

Petita crònica desde 2 Alps

2010-01-28T12:15:00.004+01:00

Avui m'he llevat aixafat, quatre dies d'ski consecutius i un refredat terrible han fet que em prengui el dia de relax.

2 dies a 2 Alps, un a Alpe d'Huez i ahir a la Meije -La Grave... sense paraules m'he quedat per descriure les sensacions de surfejar pistes inacabables a 2 Alps, la Serenna a Alp d'Huez i corredors de 60 graus a La Grave... això ès el paradìs dels que somiem a cavalcar la neu de les muntanyes com aquells que ho fan sobre les ones!!! Això ès brutal!!!

Corre per aquest poblet ple d'skiadors, en un ambient tranquil, avui assoleiat, altres dies fred i nevant, i envoltat de muntanyes nevades ès pura vida, si mai em perdo ja sabeu on trobar-me... això si, canviaria els teclats d'aquesta gent, això ès infumable!!!

Imatges que em fereixen el cor

2010-01-18T10:55:00.000+01:00

En qüestió de menys d'un més l'espècie humana m'ha colpejat per dos cops allà on fa més mal. Al cor.

No es tracta d'un problema personal derivat de la familia, els amics o vés a saber qui, no, es tracta, simplement, de dues imatges sortides als diaris de tirada nacional.

El primer impacte va tenir lloc el 15 de desembre. L'edició de El Periódico contenia tres imatges d'una lapidació a Somàlia (clickant sobre el Periódico podeu veure les imatges en qüestió). Acusat d'adulteri, el reo fou colgat fins a la cintura i apadregat fins a la mort. Mentrestant, la senyora que va mantenir les suposades relacions sexuals amb l'apadregat era fuetejada 100 vegades!!

Avui, 18 de gener, fullejant La Vanguardia, he descobert una nova imatge que m'esmicola el cor, que m'ensenya els instints més detestables de la nostra espècie. Aquesta vegada la imatge es correspon a Haití. Diuen que sempre plou sobre mullat, i si això no és prou, una persona que suposadament 'roba' aliments de primera necessitat és lligat de peus, despullat i linxat fins vés a saber quin punt.

Les imatges són dures, sí. Però el que em fa mal no és veure un cadàver ensangrentat, rebentat, no. El que em fa mal de debó és que en ambdós casos apareixen terceres persones. Les unes descarrregant tota la seva força i ràbia sobre uns cadàvers immòbils amb pals i pedres, amb cares desencaixades, acarnissant-se sobre un cos indefens. Les altres observant, indiferents, el salvatge esdevenir dels fets.

En quin cony de món vivim!?

Pique Longue

2010-01-10T20:05:00.000+01:00

MONTSERRAT. LA GRANOTA.
Via: PIQUE LONGUE. 140 metres, 6a (ressenya clikant el títol)

Equipació: Spits. (verds)

Cordada: Mindundi i Xiuli

Descripció: 7 llargs, 1er 2n i 3er de V, 4rt de IV+, 5è de V, 6è de 6a i 7è de V.

L'aproximació, curta i senzilla, parteix des del Monestir cap a Sant Joan fins a trobar un rètol que diu “Mirador de Fra Gari”, ens desviem i prenem aquest corriol, i ens deixa al peu de via. Aquesta és la de més a l'esquerra d'un petit sector on hi ha vàries vies. No obstant nosaltres hem caminat un xic massa i ens hem saltat els dos primers llargs que discorren sobre un pany que et deixa just a sota del caminet que has de creuar per accedir a la resta de llargs. Tots els V's sostinguts excepte el del 5è llarg on trobarem més 'bolos'. El 6è llarg de 6a és un muret d'uns 6 o 7 metres que superarem fàcilment.

El descens consta d'un primer ràpel pel mateix 7è llarg, i després d'una desgrimpada fins a la 5ena reunió, fàcil i evident, amb un ràpel de 60 metres arribem a peu de via.

Línia general - La Granota (veure ressenya clickant títol).

Últim mur de V.

Comentaris: Es tracta d'una via força discontinua en general però no obstant val la pena disfrutar-la. En especial destacaria el 5è llarg, aeri i amb bons bolos i el 7è i últim, molt aeri i amb un pati sobre el Monestir que val la pena regalar-se.... en època càlida!!

Desgrimpant per accedir al 2n ràpel

L'anècdota: anècdota o no avui el fred ens ha curtit de valent. -7ºC a Les 4 Carreteres, a les 9am -4ºC al pàrking del Monestir. Els dos primers llargs -que per a nosaltres han estat el 3er i 4rt- a l'ombra, han estat una autèntica tortura per mans i peus.... però un cop aparegut el sol, 'otro cantar'.

Bonica vista de Gorros nevats!

Èxits del nostre temps - Gener 2010

2010-01-09T18:47:00.000+01:00

Freedom. Rage Against The Machine

Iniciació en Gel

2009-12-31T17:32:00.001+01:00

Ahir em vaig plantar a 30 de desembre havent finquitat 'il laboro' del 2.009. Arribats a casa un soparet per treure el ventre de pena, el pijama i un pla per l'endemà. Com cada any, si sóc per casa, m'escaparia el dia 31 amb el llamp al Matagalls. Però per molt que planegis a vegades... tatxant! Rebo un missatge que em convida a treure'm la son de les orelles i fer maletes a corre-cuita... és en Toni que vol anar a provar això d'escalar amb gel. I no tan sols ell, en Mindundi, un altre company de corda que de tant en tant m'acompanya per parets i muntanyes i la Núria també faran els seus primers pinitos.

Doncs acabem l'any obrint portes, els 4 fantàstics hem tastat l'escalada amb gel a La Coma de l'Orri i la veritat és que m'he emportat una sorpresa molt agradable. Caminant pel bell mig de la vall hem divisat la nevera, un pany de paret cobert pel gel ubicat al fons de la vall on els raigs de sol brillen per la seva absència, i a partir d'aquest moment les sensacions i els pensaments han començat a bellugar: respecte, frisança, m'enganxarà tant com les altres disciplines que practico a la muntanya?

Mentre us escric aquestes línies us puc ben assegurar que el regust és dolç, vaja, que tinc ganes de tornar-hi!

Us deixo alguna imatge d'aquest matí perquè per sort avui hi havia qui portava càmera!

Arnau Rebuffat (al bloc apareix com a Mindundi)

Barallant-me amb el cargols de gel

La Nu on top

A on
Si teniu ganes de provar-ho La Coma de l'Orri es troba entre Set Cases i l'estació d'esqui de Vallter 2000. Cal deixar el cotxe en una curva de dretes molt pronunciada ben bé en el punt on un es pot endinsar fins al fons de la vall. A partir d'aquí cal seguir caminant aproximadament una horeta direcció nord i al cap d'uns 40 minuts podreu veure una paret encaixonada al fons de la vall just al costat d'un salt d'aigua (glaçat).

La paret
Té uns 20 metres d'alçada i es poden muntar diverses vies en funció de les ganes de verticalitat, entre 30º i 80º + o -. Les reunions les podeu fer en els arbres que es troben just a sobre la paret.

Material
Tot i corre per muntanyes no som especialistes en la matèria, però no obstant ens han valgut les botes rígides i els grampons, els piolets, el budrier, 5 cargols de gel, una corda d'esportiva, 5 cintes, el grigri, un reverso (per desmontar la via hem rapleat des d'un arbre) i un parell de bagues pels arbres.

Trempera 2.010!

2009-12-29T12:45:00.000+01:00

Walter Bonatti, 22 de juny de 1930, és un muntanyenc i periodista Italià, considerat un dels millors alpinistes de la història i pioner en ascensions als Alps, Himalàia i Patagònia. (llegir biografia).

Per un servidor és sempre un plaer rellegir els llibres d’aquest gran mestre, i és que el missatge que desprenen les seves paraules fruït d’aventures intenses és encisador; la seva forta convicció moral m’ajuda a encarar els grans reptes amb determinació, i em demostra cada dia més que contra la voluntat d’un home res ni ningú es pot interposar.

Avui corro perdut entre mil pensaments, diapositives dels moments viscuts durant els darrers 365 dies, totes elles desordenades com el pilot de llenya que s’amuntega damunt l’era de casa abans de ser meticulosament ordenada.

I avui he rellegit Bonatti. Avui he recordat que el meu esperit demana temps; temps per pair el canvi que ansiejava amb intensitat i que ja s’ha fet realitat; temps per encarar aquest any que ha de venir amb força i determinació.

I despedim l’any; un any que ens ha ensenyat a ser millor persones i ens ha obsequiat amb moments irrepetibles, moments pels quals treballem intensament durant dies, moments plens d'emoció que extreuen el millor de nosaltres; però no seria un any sencer si no hi haguessin intermitències, hem viscut moments no tan bons, hem comès errors dels que n'hem extret grans ensenyances i ens han fet més humans; en definitiva un any per seguir creixent i que ens ha de permetre encarar aquest any que ja comença a ensenyar-nos les dents amb una bona trempera.

Vinga’n doncs, despedim l’any amb energia a ritme de Foo Fighters, un bàlsam pels nostres sentits!

TORNA NADAL

2009-12-18T19:55:00.000+01:00

Avui sento el Nadal més a prop. El fred ens ha visitat de nou, els carrers estan engalanats com de costum i mostren orgullosos com els afavoreix la lluminaria, qui més qui menys ja ha obert la panera, els turrons omplen les estanteries dels supermercats i aviat caldrà complir amb la cuina i omplir delicadament els galets de carn picada.

Per això avui he recordat el Premi d'Honor de les lletres catalanes de l'any 1.991. Avui he recordat Miquel Martí i Pol i un dels seus poemes que un fred hivern del 2.005 em va captivar; un poema que si molt no canvien les coses sempre serà contemporàni.

TORNA NADAL

L'arbre desvella sons i el vent escriu

ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.

Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules

mentre amb el gest afavorim la guerra?

Avui amb aquest poema us vull retre un petit homenatge a tots els que de tant en tant, i des del passat més d'agost, correu per la Matella.

A tots vosaltres, moltes gràcies per llegir-me!

Xiuli

BAIXADA AL CALL 2009

2009-12-13T20:29:00.001+01:00

Pels que no coneixeu el poble de Tona, i a mode d'introducció, cada any per la festa Major d'Hivern es celebra la baixada de carretons al carrer del Call del poble. Després d'anys de no participar-hi -ja fa uns quants dies que vam deixar l'EGB- aquest any ens hem engrescat de nou.

Una estructura...

...pneumàtics off road...

... direcció semi-rígida...

..frens de contensió...

....carroceria bio....

...i un resultat: FlowerPower Team

Amb la col.laboració de

GEDE a la Trompa de l'Elefant

2009-12-13T20:11:00.000+01:00

MONTSERRAT. TROMPA DE L’ELEFANT.
Via: GEDE. 190 metres, 6a (ressenya clikant el títol)

Equipació: Parabolts i pitons varis.

Cordada: Mindundi i Xiuli

Descripció: 6 llargs, 1º 45m. III 2º 20m. IV+ 3º llarg 25m. V, A0 (o V+), V+ 4º 12m. A0, IV- 5è llarg 48m. IV, A1 (o 6a), V, IV 6è llarg 40m III IV+, V+/A0, A0 (segons ressenya d'onclimb- per cert, gràcies.) No obstant subjectivament crec que el 3er llarg surt a 6a en lliure. En qualsevol cas el primer llarg és de pur tràmit sense cap ni una assegurança, amb la possibilitat de deixar algun ‘amic’ als forats dels bolos arrencats. Els llargs segon i tercer s’empalment perfectament quedant com us deia un llarg de 6ª, però en qualsevol cas els parabolts i els incansbles pitons fan que el llarg estigui perfectament equipat amb possibilitat de passar en artificial. El quart llarg comença amb un flanqueig a la dreta superable perfectament en A0 per continuar per un curt tram de IV fins a la reunió a mode arbre. El 5è transcorre per un diedre durant tota la seva llargada, tenint a la sortida el tram més ‘tieso’ però de molt bon equipar en cas que faci falta. L’últim, de pur tràmit, no té ni una trista assegurança però en qualsevol cas no presenta dificultat a destacar -ups! per ser sincers, si us fixeu amb la ressenya hem unit les dues últimes reunions per la línia més recta existent, per tant, possiblement seguint el recorregut 'normal' potser hi ha alguna cosa, és el que té viatjar sense lonely planet...-

Comentaris: Moooolt bé! com diu un amic de la Universitat. Sorprès, diria que m’ha sorprès gratament aquesta via que m’ha presentat en Mindundi, i és que ja feia massa dies que no compartiem corda. És una línia clàssica - preciosa i en un indret ben màgic, Sant Benet, Sant Salvador, què n’hem de dir!, i sobretot tenint en compte que avui hem tingut un company excepcional. La neu, si si!!, la neu que persegueixo pels Pirineus avui ens ha visitat a la segona reunió i ens ha acompanyat fins al cim. A part del canguelo que suposava algun tram una mica massa… humit, l’ambient que hem trobat ha estat per recordar anys!! Avui, ens hem transportat al món alpí de totes totes.

L'anècdota: avui fa més mal que altres dies… m’he deixat la càmera, com no!!, ni una trista foto escalant a Montserrat amb neu. Esperem que Déu ens conservi la memòria per molts anys, de fet he encès un ciri; no sé si m’hauran escoltat. I si no algú em va dir que per la memòria, cues de pansa!