OLIANA. ROC DEL RUMBAU.
Via: SIOUX CONNECTION. 230 metres, 6b i Ae, V+ Obligat (ressenya clikant el títol)
Equipació: Parabolts, portar 14-15 cintes.
Cordada: Benji i Xiuli
Descripció: L'aproximació és curta i senzilla. Passat Oliana prenem direcció Peramola i després girar a l'esquerra cap a Castell-Llebre. Aparcarem al final de la pista i en breus 10 15 minuts, resseguint les fites ens plantarem a peu de via.
La via té 7 llargs, que potser no superen el 6a+/6b ja que quan la cosa es posa tiesa podem anar de parabolt en parabolt. Està molt ben assegurada! Els dos llargs que se les porten són el 2on i el 4rt ja que cal lluitar-los en lliure, però el dur de debò és el 5è que en qualsevol cas es pot passar en artificial. Qui ho destigi pot fer ús d'un strep però gràcies al bon equipament podem deixa'l al cotxe.
Pel descens farem 4 ràpels desde les reunions 7, 6, 5 i 3 que ens deixaran de nou a peu de via tots ells molt ben equipats.
Comentaris: Desconeixia la paret i gràcies al Pep Musach i les seves recomenacions ja li hem près la mida. La via és guapa i disfrutona, sobretot els llargs I, II, IV i V. El III i els dos últims són de pur tràmit. Jo em quedo sobretot amb el II i el IV. L'aspecte negatiu és que la roca està força descomposta en alguns trams.
Anècdota o no, em va caure el reverso que lògicament dono per perdut i massegat, però vaig poder posar en pràctica el dynamic tan per assegurar de segon com per rapel.lar: corda = cua de porc!
Algunes fotos en breu..... (el tema de la càmera és collonut, resulta que ara em van robar la darrera...)
30/3/10
27/3/10
Centre Excursionista de Tona. Un nou projecte a la meva vida.
Ja fa uns quants dies, tornant de la canal de l'ordiguer el meu amic Mindundi em comentava que la Junta del Centre Excursionista de Tona havia fet arribar una carta on se'ns feia saber, a tots els socis, que era hora de renovar la Junta.
Un servidor, que ja fa uns anys que és fora de casa dels pares, no rep les cartes de l'entitat i per tant em va ben passar per alt. Uns dies més tard, i havent advertit a la familia que em fessin saber quan arribaven les cartes del Centre, me'n cau a mans una en la que hi havia una frase en negreta que espantava una miqueta. Deia alguna cosa així com que ningú s'havia interessat per donar un relleu a la Junta i que no es podia deixar morir una entitat amb més de 25 anys de vida.
Alertat, em vaig plantejar com podia contribuir a donar llarga vida al Centre. La idea era clara. Tinc la meva activitat a muntanya ben consolidada amb bons amics d'arreu. Esquiades, escalades, caminades i altres activitats que es desenvolupen a muntanya està clar que les puc continuar fent. No obstant alguna cosa va despertar en mi aquell toc d'alerta... què podia fer jo?
Quan encara no caminava i el Centre encara no exisitia els pares eren del grup dels 'scouts' i organitzaven sortides arreu. De fet, el pare va enamorar la mare de ben joveneta convidant-la a fer sortides al Matagalls i a plantar la tenda als prats verds dels Pirineus. Quan jo vaig entrar en escena m'enfilaven al Canigó, on vaig abandonar la pipa, em portaven als llacs de mernages, al Refugi de la Renclusa a l'Aneto -més amunt no que era un marrec i les espatlles del pare no podien suportar el meu pes fins al cim d'un tres mil-, en fi, desde ben menut ja estava bevent de la font muntanyera i xiruca dels pares. Després una sèrie de gent de Tona va crear el Centre. Amb vuit anys vaig fer el meu primer curs d'esquí. Els pares em van apuntar a un curset de dos caps de setmana que es feia a Puyvalador, em van enfilar a un bus i apa, fins dilluns i espavila't. Sort de la gent que es cuidava de nosaltres, que disfrutaven fent participar als més menuts del seu oci. També celebràvem la castanyada i recordo especialment la que vam fer a Olot, a la fageda, on pares i nens vam disfrutar en una casa de colònies d'un cap de setmana cumba més no poder, visitant els volcans, fent jocs de nit.... Ja amb 20 anys fets l'escalada va trucar a la porta. El Centre em va brindar la oportunitat de fer un curset i els primers nusos, reunions,... de nou el Centre, és a dir, gent que desinteressadament dedicava hores de la seva vida a una entitat del poble, em permetia donar forma a una nova activitat.
Amb totes aquestes vivències ronadant-me pel cap van passar dues setmanes abans no vaig decidir passar a l'acció. Com us deia tenia clar que la meva activitat a muntanya continuava ben viva i no pretenia engrescar un grup de gent per liderar un projecte ambiciós per tirar el Centre endavant. Ben al contrari, tenia clar que amb estil anar fent calia buscar complicitats i aportar aire fresc a l'entitat. Dit això, i tornant a emprendre l'acció, vaig trucar a un parell de bons amics per plantejar-los la situació, i juntament amb en Mindundi vàrem quedar per fer una cerveseta i parlar. Parlar del que ens havia fet despertar en nosaltres la carta en qüestió. Tots 4 vam arribar a la conclusió que no podiem deixar morir el Centre però que en qualsevol cas no era qüestió d'anar a matar com diriem col.loquialment. 'Tots tenim prous coses' va ser la frase més repetida entre birres, però tots ja estàvem allà parlan-ne, començant a donar forma a un no sé què.
Ahir va haver-hi l'assamblea que havia d'escollir la nova Junta. Dels més de 300 socis que té l'entitat tan sols n'hi havia 25. Un èxit segons els més veterans de la casa, una de les reunions amb més participació!! I entre tots ells jo també estava assentat en una de les cadires, escoltant les opinions de tothom. Els meus companys de birres no van poder assistir i en una breu intervenció vaig parlar per mi i també una miqueta per ells. En definitiva els vam exposar la nostra voluntat de col.laborar amb el Centre i l'actual Junta va agraïr el gest.
Vet aquí doncs que avui m'he llevat satisfet. El fet de veure els somriures i l'agraïment de l'actual Junta després d'unes breus paraules d'un servidor, que exterioritzaven la nostra voluntat de fer coses per l'entitat i pel poble, van generar en mi un efecte positiu. Però no tan sols nosaltres vam a portar el nostre gra de sorra. Un parell o tres de persones a títol individual també van respondre a la crida oferint-se per col.laborar.
Amb tot ens trobarem el proper dia 8 d'abril per començar a donar forma a la nova etapa del Centre Excursionista de Tona. Ens trobarem tots aquells que tenim ganes de col.laborar i que compartim un no sé que que ens fa moure en una direcció determinada. Espero que amb el temps us en pugui explicar més cosetes, compartir activitats i si cal mal de caps ja que tot va amb el pack, però espero que aquests últims siguin els menys!!!
És bonic veure que hi ha gent que, sense esperar res a canvi, ofereixin el seu temps per treballar en allò que creuen i per fer partíceps als demés de les seves aficions.
Visca el Centre Excursionista de Tona!!
I gràcies a l'actual Junta i a totes aquelles persones que han dedicat els seu temps i els seu esforç a fer que el Centre Excursionista de Tona hagi esdevingut el que és avui.
Un servidor, que ja fa uns anys que és fora de casa dels pares, no rep les cartes de l'entitat i per tant em va ben passar per alt. Uns dies més tard, i havent advertit a la familia que em fessin saber quan arribaven les cartes del Centre, me'n cau a mans una en la que hi havia una frase en negreta que espantava una miqueta. Deia alguna cosa així com que ningú s'havia interessat per donar un relleu a la Junta i que no es podia deixar morir una entitat amb més de 25 anys de vida.
Alertat, em vaig plantejar com podia contribuir a donar llarga vida al Centre. La idea era clara. Tinc la meva activitat a muntanya ben consolidada amb bons amics d'arreu. Esquiades, escalades, caminades i altres activitats que es desenvolupen a muntanya està clar que les puc continuar fent. No obstant alguna cosa va despertar en mi aquell toc d'alerta... què podia fer jo?
Quan encara no caminava i el Centre encara no exisitia els pares eren del grup dels 'scouts' i organitzaven sortides arreu. De fet, el pare va enamorar la mare de ben joveneta convidant-la a fer sortides al Matagalls i a plantar la tenda als prats verds dels Pirineus. Quan jo vaig entrar en escena m'enfilaven al Canigó, on vaig abandonar la pipa, em portaven als llacs de mernages, al Refugi de la Renclusa a l'Aneto -més amunt no que era un marrec i les espatlles del pare no podien suportar el meu pes fins al cim d'un tres mil-, en fi, desde ben menut ja estava bevent de la font muntanyera i xiruca dels pares. Després una sèrie de gent de Tona va crear el Centre. Amb vuit anys vaig fer el meu primer curs d'esquí. Els pares em van apuntar a un curset de dos caps de setmana que es feia a Puyvalador, em van enfilar a un bus i apa, fins dilluns i espavila't. Sort de la gent que es cuidava de nosaltres, que disfrutaven fent participar als més menuts del seu oci. També celebràvem la castanyada i recordo especialment la que vam fer a Olot, a la fageda, on pares i nens vam disfrutar en una casa de colònies d'un cap de setmana cumba més no poder, visitant els volcans, fent jocs de nit.... Ja amb 20 anys fets l'escalada va trucar a la porta. El Centre em va brindar la oportunitat de fer un curset i els primers nusos, reunions,... de nou el Centre, és a dir, gent que desinteressadament dedicava hores de la seva vida a una entitat del poble, em permetia donar forma a una nova activitat.
Amb totes aquestes vivències ronadant-me pel cap van passar dues setmanes abans no vaig decidir passar a l'acció. Com us deia tenia clar que la meva activitat a muntanya continuava ben viva i no pretenia engrescar un grup de gent per liderar un projecte ambiciós per tirar el Centre endavant. Ben al contrari, tenia clar que amb estil anar fent calia buscar complicitats i aportar aire fresc a l'entitat. Dit això, i tornant a emprendre l'acció, vaig trucar a un parell de bons amics per plantejar-los la situació, i juntament amb en Mindundi vàrem quedar per fer una cerveseta i parlar. Parlar del que ens havia fet despertar en nosaltres la carta en qüestió. Tots 4 vam arribar a la conclusió que no podiem deixar morir el Centre però que en qualsevol cas no era qüestió d'anar a matar com diriem col.loquialment. 'Tots tenim prous coses' va ser la frase més repetida entre birres, però tots ja estàvem allà parlan-ne, començant a donar forma a un no sé què.
Ahir va haver-hi l'assamblea que havia d'escollir la nova Junta. Dels més de 300 socis que té l'entitat tan sols n'hi havia 25. Un èxit segons els més veterans de la casa, una de les reunions amb més participació!! I entre tots ells jo també estava assentat en una de les cadires, escoltant les opinions de tothom. Els meus companys de birres no van poder assistir i en una breu intervenció vaig parlar per mi i també una miqueta per ells. En definitiva els vam exposar la nostra voluntat de col.laborar amb el Centre i l'actual Junta va agraïr el gest.
Vet aquí doncs que avui m'he llevat satisfet. El fet de veure els somriures i l'agraïment de l'actual Junta després d'unes breus paraules d'un servidor, que exterioritzaven la nostra voluntat de fer coses per l'entitat i pel poble, van generar en mi un efecte positiu. Però no tan sols nosaltres vam a portar el nostre gra de sorra. Un parell o tres de persones a títol individual també van respondre a la crida oferint-se per col.laborar.
Amb tot ens trobarem el proper dia 8 d'abril per començar a donar forma a la nova etapa del Centre Excursionista de Tona. Ens trobarem tots aquells que tenim ganes de col.laborar i que compartim un no sé que que ens fa moure en una direcció determinada. Espero que amb el temps us en pugui explicar més cosetes, compartir activitats i si cal mal de caps ja que tot va amb el pack, però espero que aquests últims siguin els menys!!!
És bonic veure que hi ha gent que, sense esperar res a canvi, ofereixin el seu temps per treballar en allò que creuen i per fer partíceps als demés de les seves aficions.
Visca el Centre Excursionista de Tona!!
I gràcies a l'actual Junta i a totes aquelles persones que han dedicat els seu temps i els seu esforç a fer que el Centre Excursionista de Tona hagi esdevingut el que és avui.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)