Perquè arribi a tothom

30/6/10

Dent du Géant

Després d'un temps de tenir aquest quatre mil entre cella i cella per fi vaig poder disfrutar d'una de les siluetes més suggerents del massís del Mt.Blanc.

A dia d'avui és el cim més aeri que mai he fet. Un munt de noves sensacions van recòrrer el meu cos quan lentament assolia els últims metres del darrer llarg de la via normal, amb unes vistes a la mer de glace i a Courmayer que no tenen desperdici.

En fi, que ens hem regalat una escalada genial i que recomano de totes totes, i comque això és un no parar, ja tenim nous projectes al sarró!!

Aqui us deixo una piada de la via, espero que us serveixi!!

MASSÍS DEL MT. BLANC. DENT DU GÉANT. 4.013mts.
Via: NORMAL. 180 metres. V.

Equipació: Parabolts i a partir del 2on llarg corda fixa. Portar joc de tascons i camalots variats, bagues.

Cordada: Benji, Mindundi i Xiuli

Descripció: El poble de sortida és Le Palud i per arribar-hi podem fer-ho desde Chamonix, creuant el Túnel del Mt. Blanc o bé pel cantó italià desde Courmayer, superant el Col Petit de S.Bernard o bé venint desde Aosta.
A Le Palud agafarem el funicular (32.-€) que ens deixarà a escassos deu minuts per unes escales molt dretes i per dins la roca del Refugi de Torino. (Sopar, dormir i esmorzar el mòdic preu de 44.-€)



Escales al refugi de Torino

Des del refugi de Torino travessem el glaciar que ens mena al peu d’una campa de neu d’uns 40ª 45º que superem sense més dificultat i ens deixa en un tram de mixte de neu, roca i gel fins al peu de la Dent du Géant, una plataforma que li diuen Salle a Manger.



Aproximació a la canal.

Aquest tramd e mixte l’hem trobat molt ple de neu degut a les darreres nevades però en d’altres èpoques les condicions poden ser molt diferents.

Tram de mixt.

Desde la Salle a Manger comencem un flanqueig per anar a buscar la R0 on trobarem alguna corda fixa per superar un flanqueig tonto.

R0

Primer llarg.- 60 metres. (possible muntar R intermitja als 20 metres, nosaltres la hem utilitzat) Es tracta d’un llarg de IV – IV+ amb una arribada a reunió un pèl delicada degut al gel acumulat. L’inici, una mica desplomat disposa d’una corda fixa. La resta es pot equipar al gust.

Segon llarg.- aqui comencen els dos llargs de placa. 50 metres per fisures ben equipades i amb corda fixe desde l’inici. Un llarg preciós per fer en lliure.

Tercer llarg.- també de placa. Uns 45 metres. Surt lleugerament a l’esquerra per començar una llarga diagonal a la dreta. Per arribar a la R3 haurem de superar un marcat diedre.


Llargs 2 i 3 de placa

Quart llarg.- Aquest ens mena a la primera punta del Dent. 4.009mts. Discorre pel fil de l’aresta amb tots els passos molt aeris. Les repises eren plenes de neu el que fa que la progressió hagi estat més dificultosa i el canguelo més important. Impressionants vistes sobre la Mer de Glace per una banda i Courmayer per l’altre. Espectacular. Ben equipat i possibilitat d’equipar al gust.


Avantcim. R4. 4.009mts

Cinquè llarg. Ens mena de l’avantcim al cim de 4.013mts. Primer baixarem uns metres per després pujar fins el cim. Molt aeri i amb 3 assegurances i un pas delicat.

Pel descens muntarem 4 ràpels, equipats, per la mateixa via. Ull amb les cordes ja que el primer i darrer ràpels es fàcil que s’encallin. També es pot rapel.lar per la carar sud –est, però nosaltres no hem trobat la instal.lació. Un cop al peu de la via haurem de desfer el camí emprat per la pujada, essent delicat el tram de mixte tot i que si ho preferim podrem muntar rapels abandonant cordinos.

Comentaris: Una aventura de 10 i molt aèria. Una via del tot recomanable, ja no tan sols per l’escalada pròpiament dita, l’aproximació i el descens completen un dia brutal.
Posta de sol amb vistes a la integral de Peuterrey impressionants des del refugi de Torino, així com diverses perspectives de la ruta dels 4 mils, caputxí, Tour Ronde,....


28/6/10

Un somni fet realitat!


Dent du Géant. 4.013 mts
Arnau, Benji i Xiuli
25.06.2010

21/6/10

Aresta Troche

A les 7 de la tarda d’un divendres qualsevol prenem direcció a Cavallers per un cap de setmana de granit. La idea: un entrenament pel que ha de venir per Sant Joan que, si Déu ho vol – us la dedico iaia- prendrem direcció a Chamonix i intentarem assolir l’esbelta figura de la Dent del Gegant… el meu somni des d’ençà de l’any 2005 quan per primera vegada vaig trepitjar el massís dels Alps per excel.lència!!

Total, que després de la parada obligatòria a Pont de Montanyana arribem a les 12 de la nit a la presa de Cavallers. L’Arnau i en Benji comparteixen Jumpy i un servidor vivaqueja sota puntuals escopides de pluja que, de bon matí, ens fan adonar que la roca és molla i que en definitiva hem d’improvitzar i canviar d’idea.

Prenem direcció a Collegats i ens decidim per l’Aretsa Troche pels metres i les ganes de xixa que portem. De fet, ens diem, el dia és llarg… com serà!!

Comencem una escalada molt anar fent i les hores van passant fins que arribats al cim el rellotge marca les 10 de la nit! Oh, my god! NO ens queda aigua, però això podem obviar-ho, el problema és que hem de trobar la ferrata de tornada i estem a Massachusets… el final us el podeu imaginar, 11 i quart, negre nit, dos frontals i estem voltant per la cinglera més perduts que res més… decidim vivaquejar per no liar-la més.

Ja ens teniu als tres mindundins sota un cony de pi, estrenant-nos tots tres en un vivac a pelo i por decreto ley. Ens fotem de fred. Aprenem a massatjar-nos les esquenes – i que ningú malpensi!!-… i per fi, després de llargues hores de solos dentals –ens hem marcat un solos musicals amb el repicar de les nostres dents que ni en Satriani!!!-, quan per fi l’albada arriba acompanyada del fred més intens i reemprenem la marxa una mica costosa per l’entercarament del cos.

Increïble, ens havíem quedat a 500 metres de l’inici de la ferrata!! En una horeta som al cotxe, mengem i anem en busca del sol on, colgats dins del sac dormim fins que els sol ens fa suar de valent. Són les onze del matí i no queda power per escalar, tornem a casa a descansar entre molts somriures… ha estat una bona aventura!

COLLEGATS. L’ARGENTERIA
Via: ARESTA TROCHE. 560 metres. 6b, 6a obligat (ressenya clickant el títol)

Equipació: Semi-equipada amb espits i algun pitó. Portar 15 cintes, tascons, friends i bagues pels arbres.

Cordada: Benji, Mindundi i Xiuli

Descripció: Per a l’aproximació aparcarem a la carretera vella que va direcció Sort, abans de l’entrada al segon túnel a Collegats, de fet, aparquem davant de l’argenteria i tirem tieso per la tartera fins a trobar l’evident esperó que ens menarà fins al cim de la cinglera. Espits visibles del primer llarg.

Els primers llargs estan molt equipats amb espits. El primer, de 6ª+ és molt guapo i ben equipat i ja ens posa les piles. Després continuem avançant amb llargs menys verticals i més discontinus, fins el 4rt llarg que té un parell de passets tontos que si no veiem clars podrem equipar. A partir d’aquest llarg bé fins el 7è, jo diria el llarg de la via… un 6b+ que se les porta de Déu, no regalen res!!!

A partir d’aquí, i per una aresta evident, desapareixen els espits i els trobarem puntualment en passos diversos o per muntar reunions al fil de l’aresta. De fet després del 7è llarg no sé si hem fet cap reunió on tocava, si més no ho hem anat intuint. El desè llarg de V+(¿?) tan sols té dues xapes i m’ha fet suar de pilotes a més de, per fi, fer-me amic d’un alien, jajaja, i com ajuden al coco … però com us dic, a partir del 7è llarg un servidor i la cordada hem perdut una mica la noció dels llargs ja que la ressenya no ens informava dels metres i ha estat una improvització constant del company que obria.

Pel descens cal flanquejar la totalitat del cingle, torbar la sortida de la via Tànger i seguir les fites fins la ferrata de baixada. Contar 1’5 hores mínim.

Comentaris: La via en general té bona roca, però tot i així hi ha força trams dubtosos… o és al revés? Sense anar més lluny jo he volat 3 o quatre metrets amb una laja a la mà… quin iuiu!!!
Per aquell qui vulgui una curtideta entre aventura i passos aeris us la recomano del tot. Una jornada llarga que serà un bon entreno de coco i hores de paret.

L’anècdota: … o les anècdotes… d’una laja arrencada i uns metrets de volar, d’un voltor anidant que ens barrava el pas a l’últim llarg i les maniobres de Benji demanant-li pas – no té preu la comparativa que va fer en Benji d’aquest ocell que ens acompanya a moltes de les nostres escapades… el tiu diu, és com el paio aquell de Tiananment que desarmat barrava el pas als tancs… a nosaltres un ocell, que no ocellet, ens va tenir més de 15 minuts aturats!!! – i per últim un bivac a pelo… què més podem demanar?!?

13/6/10

El Cau dels Sioux... step by step

MONTREBEI. PARET DE CATALUNYA
Via: EL CAU DELS SIOUX. 270 metres. 7b+, 6a obligat (ressenya clickant el títol)

Equipació: Equipada amb parabolts, totes les R amb dos excepte la de la darrera. Portar 15 cintes, tascons i friends.

Cordada: Miquel, Pep i Xiuli

Comentaris: És una via amb roca excel.lent i segons els comentaris dels companys poc representativa de l'univers montrebeià degut al seu bon equipament i la qualitat de la roca.

La vieta se les porta de Déu i si això no es representatiu de Montrebei jo tardaré dies a plantejar-me la possibilitat de tronar-hi... per equipar 6a's necessito millorar coco, equilibri i físic!!!!

Tot i així m'ha quedat un gust de boca genial, sobretot per les sensacions viscudes i com sempre, pels companys!!

Aquí us deixo unes reflexions de diumenge al matí amb el cos encara resacós després d'un dissabte de 22 hores i amb molt Serrat i Sabina....

Fa cinc anys que m'enfilava per primera vegada a una paret sense cap noció dels elements més bàsics de l'escalada.

Ara en fa dos i mig que em decidia per navegar pels misteris de les vies llargues i en començava a conèixer els seus elements com el material, els nusos, les maniobres, parets d'aqui i d'allà, i sobretot l'amistat d'aquells que com tu es lliguen a l'altre cap de la corda i t'acompanyen en el camí superant pors i en definitiva, superant-nos a nosaltres mateixos.

Ahir vaig conèixer un nou mar de línies màgiques que s'enfilen més enllà del cel, la Paret de Catalunya a Montrebei. Montrebei. Un nom del que molts m'havien parlat i el qual em produïa un profund respecte.

Ahir dues llegendes de l'escalada em van acompanyar a la meva primera a Montrebei. Mai hagués pensat que aquest dia arribaria.

Ahir em vaig conèixer una mica més, la paret, diuen, posa a cadascú al seu lloc, i de ben cert que així em va ocòrrer.


Pep i Miquel, moltes gràcies... aquesta primera quedarà gravada en la biblioteca dels records per sempre.

I un brindis pels 'sambarinai', una colla de gent que més enllà de tot comparteixen una passió desenfrenada per les parets d'arreu - i l'orujo!! -.

Golpe a golpe, beso a beso, se hace camino al andar!

1/6/10

Èxits del nostre temps - Juny 2010

Ocean Colour Scene - Profit In Peace