OLIANA. ROC DEL RUMBAU.
Via: SIOUX CONNECTION. 230 metres, 6b i Ae, V+ Obligat (ressenya clikant el títol)
Equipació: Parabolts, portar 14-15 cintes.
Cordada: Benji i Xiuli
Descripció: L'aproximació és curta i senzilla. Passat Oliana prenem direcció Peramola i després girar a l'esquerra cap a Castell-Llebre. Aparcarem al final de la pista i en breus 10 15 minuts, resseguint les fites ens plantarem a peu de via.
La via té 7 llargs, que potser no superen el 6a+/6b ja que quan la cosa es posa tiesa podem anar de parabolt en parabolt. Està molt ben assegurada! Els dos llargs que se les porten són el 2on i el 4rt ja que cal lluitar-los en lliure, però el dur de debò és el 5è que en qualsevol cas es pot passar en artificial. Qui ho destigi pot fer ús d'un strep però gràcies al bon equipament podem deixa'l al cotxe.
Pel descens farem 4 ràpels desde les reunions 7, 6, 5 i 3 que ens deixaran de nou a peu de via tots ells molt ben equipats.
Comentaris: Desconeixia la paret i gràcies al Pep Musach i les seves recomenacions ja li hem près la mida. La via és guapa i disfrutona, sobretot els llargs I, II, IV i V. El III i els dos últims són de pur tràmit. Jo em quedo sobretot amb el II i el IV. L'aspecte negatiu és que la roca està força descomposta en alguns trams.
Anècdota o no, em va caure el reverso que lògicament dono per perdut i massegat, però vaig poder posar en pràctica el dynamic tan per assegurar de segon com per rapel.lar: corda = cua de porc!
Algunes fotos en breu..... (el tema de la càmera és collonut, resulta que ara em van robar la darrera...)
30/3/10
27/3/10
Centre Excursionista de Tona. Un nou projecte a la meva vida.
Ja fa uns quants dies, tornant de la canal de l'ordiguer el meu amic Mindundi em comentava que la Junta del Centre Excursionista de Tona havia fet arribar una carta on se'ns feia saber, a tots els socis, que era hora de renovar la Junta.
Un servidor, que ja fa uns anys que és fora de casa dels pares, no rep les cartes de l'entitat i per tant em va ben passar per alt. Uns dies més tard, i havent advertit a la familia que em fessin saber quan arribaven les cartes del Centre, me'n cau a mans una en la que hi havia una frase en negreta que espantava una miqueta. Deia alguna cosa així com que ningú s'havia interessat per donar un relleu a la Junta i que no es podia deixar morir una entitat amb més de 25 anys de vida.
Alertat, em vaig plantejar com podia contribuir a donar llarga vida al Centre. La idea era clara. Tinc la meva activitat a muntanya ben consolidada amb bons amics d'arreu. Esquiades, escalades, caminades i altres activitats que es desenvolupen a muntanya està clar que les puc continuar fent. No obstant alguna cosa va despertar en mi aquell toc d'alerta... què podia fer jo?
Quan encara no caminava i el Centre encara no exisitia els pares eren del grup dels 'scouts' i organitzaven sortides arreu. De fet, el pare va enamorar la mare de ben joveneta convidant-la a fer sortides al Matagalls i a plantar la tenda als prats verds dels Pirineus. Quan jo vaig entrar en escena m'enfilaven al Canigó, on vaig abandonar la pipa, em portaven als llacs de mernages, al Refugi de la Renclusa a l'Aneto -més amunt no que era un marrec i les espatlles del pare no podien suportar el meu pes fins al cim d'un tres mil-, en fi, desde ben menut ja estava bevent de la font muntanyera i xiruca dels pares. Després una sèrie de gent de Tona va crear el Centre. Amb vuit anys vaig fer el meu primer curs d'esquí. Els pares em van apuntar a un curset de dos caps de setmana que es feia a Puyvalador, em van enfilar a un bus i apa, fins dilluns i espavila't. Sort de la gent que es cuidava de nosaltres, que disfrutaven fent participar als més menuts del seu oci. També celebràvem la castanyada i recordo especialment la que vam fer a Olot, a la fageda, on pares i nens vam disfrutar en una casa de colònies d'un cap de setmana cumba més no poder, visitant els volcans, fent jocs de nit.... Ja amb 20 anys fets l'escalada va trucar a la porta. El Centre em va brindar la oportunitat de fer un curset i els primers nusos, reunions,... de nou el Centre, és a dir, gent que desinteressadament dedicava hores de la seva vida a una entitat del poble, em permetia donar forma a una nova activitat.
Amb totes aquestes vivències ronadant-me pel cap van passar dues setmanes abans no vaig decidir passar a l'acció. Com us deia tenia clar que la meva activitat a muntanya continuava ben viva i no pretenia engrescar un grup de gent per liderar un projecte ambiciós per tirar el Centre endavant. Ben al contrari, tenia clar que amb estil anar fent calia buscar complicitats i aportar aire fresc a l'entitat. Dit això, i tornant a emprendre l'acció, vaig trucar a un parell de bons amics per plantejar-los la situació, i juntament amb en Mindundi vàrem quedar per fer una cerveseta i parlar. Parlar del que ens havia fet despertar en nosaltres la carta en qüestió. Tots 4 vam arribar a la conclusió que no podiem deixar morir el Centre però que en qualsevol cas no era qüestió d'anar a matar com diriem col.loquialment. 'Tots tenim prous coses' va ser la frase més repetida entre birres, però tots ja estàvem allà parlan-ne, començant a donar forma a un no sé què.
Ahir va haver-hi l'assamblea que havia d'escollir la nova Junta. Dels més de 300 socis que té l'entitat tan sols n'hi havia 25. Un èxit segons els més veterans de la casa, una de les reunions amb més participació!! I entre tots ells jo també estava assentat en una de les cadires, escoltant les opinions de tothom. Els meus companys de birres no van poder assistir i en una breu intervenció vaig parlar per mi i també una miqueta per ells. En definitiva els vam exposar la nostra voluntat de col.laborar amb el Centre i l'actual Junta va agraïr el gest.
Vet aquí doncs que avui m'he llevat satisfet. El fet de veure els somriures i l'agraïment de l'actual Junta després d'unes breus paraules d'un servidor, que exterioritzaven la nostra voluntat de fer coses per l'entitat i pel poble, van generar en mi un efecte positiu. Però no tan sols nosaltres vam a portar el nostre gra de sorra. Un parell o tres de persones a títol individual també van respondre a la crida oferint-se per col.laborar.
Amb tot ens trobarem el proper dia 8 d'abril per començar a donar forma a la nova etapa del Centre Excursionista de Tona. Ens trobarem tots aquells que tenim ganes de col.laborar i que compartim un no sé que que ens fa moure en una direcció determinada. Espero que amb el temps us en pugui explicar més cosetes, compartir activitats i si cal mal de caps ja que tot va amb el pack, però espero que aquests últims siguin els menys!!!
És bonic veure que hi ha gent que, sense esperar res a canvi, ofereixin el seu temps per treballar en allò que creuen i per fer partíceps als demés de les seves aficions.
Visca el Centre Excursionista de Tona!!
I gràcies a l'actual Junta i a totes aquelles persones que han dedicat els seu temps i els seu esforç a fer que el Centre Excursionista de Tona hagi esdevingut el que és avui.
Un servidor, que ja fa uns anys que és fora de casa dels pares, no rep les cartes de l'entitat i per tant em va ben passar per alt. Uns dies més tard, i havent advertit a la familia que em fessin saber quan arribaven les cartes del Centre, me'n cau a mans una en la que hi havia una frase en negreta que espantava una miqueta. Deia alguna cosa així com que ningú s'havia interessat per donar un relleu a la Junta i que no es podia deixar morir una entitat amb més de 25 anys de vida.
Alertat, em vaig plantejar com podia contribuir a donar llarga vida al Centre. La idea era clara. Tinc la meva activitat a muntanya ben consolidada amb bons amics d'arreu. Esquiades, escalades, caminades i altres activitats que es desenvolupen a muntanya està clar que les puc continuar fent. No obstant alguna cosa va despertar en mi aquell toc d'alerta... què podia fer jo?
Quan encara no caminava i el Centre encara no exisitia els pares eren del grup dels 'scouts' i organitzaven sortides arreu. De fet, el pare va enamorar la mare de ben joveneta convidant-la a fer sortides al Matagalls i a plantar la tenda als prats verds dels Pirineus. Quan jo vaig entrar en escena m'enfilaven al Canigó, on vaig abandonar la pipa, em portaven als llacs de mernages, al Refugi de la Renclusa a l'Aneto -més amunt no que era un marrec i les espatlles del pare no podien suportar el meu pes fins al cim d'un tres mil-, en fi, desde ben menut ja estava bevent de la font muntanyera i xiruca dels pares. Després una sèrie de gent de Tona va crear el Centre. Amb vuit anys vaig fer el meu primer curs d'esquí. Els pares em van apuntar a un curset de dos caps de setmana que es feia a Puyvalador, em van enfilar a un bus i apa, fins dilluns i espavila't. Sort de la gent que es cuidava de nosaltres, que disfrutaven fent participar als més menuts del seu oci. També celebràvem la castanyada i recordo especialment la que vam fer a Olot, a la fageda, on pares i nens vam disfrutar en una casa de colònies d'un cap de setmana cumba més no poder, visitant els volcans, fent jocs de nit.... Ja amb 20 anys fets l'escalada va trucar a la porta. El Centre em va brindar la oportunitat de fer un curset i els primers nusos, reunions,... de nou el Centre, és a dir, gent que desinteressadament dedicava hores de la seva vida a una entitat del poble, em permetia donar forma a una nova activitat.
Amb totes aquestes vivències ronadant-me pel cap van passar dues setmanes abans no vaig decidir passar a l'acció. Com us deia tenia clar que la meva activitat a muntanya continuava ben viva i no pretenia engrescar un grup de gent per liderar un projecte ambiciós per tirar el Centre endavant. Ben al contrari, tenia clar que amb estil anar fent calia buscar complicitats i aportar aire fresc a l'entitat. Dit això, i tornant a emprendre l'acció, vaig trucar a un parell de bons amics per plantejar-los la situació, i juntament amb en Mindundi vàrem quedar per fer una cerveseta i parlar. Parlar del que ens havia fet despertar en nosaltres la carta en qüestió. Tots 4 vam arribar a la conclusió que no podiem deixar morir el Centre però que en qualsevol cas no era qüestió d'anar a matar com diriem col.loquialment. 'Tots tenim prous coses' va ser la frase més repetida entre birres, però tots ja estàvem allà parlan-ne, començant a donar forma a un no sé què.
Ahir va haver-hi l'assamblea que havia d'escollir la nova Junta. Dels més de 300 socis que té l'entitat tan sols n'hi havia 25. Un èxit segons els més veterans de la casa, una de les reunions amb més participació!! I entre tots ells jo també estava assentat en una de les cadires, escoltant les opinions de tothom. Els meus companys de birres no van poder assistir i en una breu intervenció vaig parlar per mi i també una miqueta per ells. En definitiva els vam exposar la nostra voluntat de col.laborar amb el Centre i l'actual Junta va agraïr el gest.
Vet aquí doncs que avui m'he llevat satisfet. El fet de veure els somriures i l'agraïment de l'actual Junta després d'unes breus paraules d'un servidor, que exterioritzaven la nostra voluntat de fer coses per l'entitat i pel poble, van generar en mi un efecte positiu. Però no tan sols nosaltres vam a portar el nostre gra de sorra. Un parell o tres de persones a títol individual també van respondre a la crida oferint-se per col.laborar.
Amb tot ens trobarem el proper dia 8 d'abril per començar a donar forma a la nova etapa del Centre Excursionista de Tona. Ens trobarem tots aquells que tenim ganes de col.laborar i que compartim un no sé que que ens fa moure en una direcció determinada. Espero que amb el temps us en pugui explicar més cosetes, compartir activitats i si cal mal de caps ja que tot va amb el pack, però espero que aquests últims siguin els menys!!!
És bonic veure que hi ha gent que, sense esperar res a canvi, ofereixin el seu temps per treballar en allò que creuen i per fer partíceps als demés de les seves aficions.
Visca el Centre Excursionista de Tona!!
I gràcies a l'actual Junta i a totes aquelles persones que han dedicat els seu temps i els seu esforç a fer que el Centre Excursionista de Tona hagi esdevingut el que és avui.
19/3/10
Canal Estreta
Ja fa uns anys posavem en pràctica les nostres ànsies alpínistiques adreçant-nos a Vallter. Allà començàvem una activitat incipient que mai haguèrem dit que ens portaria fins on som ara. Un dia el Bastiments, l'altre el Gra de Fajol, després el Pic de l'infern, el Pic de la Dona, ... eren els primers passos, les pimeres cramponades als pantalons, d'això ja en fa uns quants dies.
Amb el coneixement del medi, les ànsies d'anar cada cop més lluny i les ganes de superar-nos, els nostres ulls es van fixar en les moles que s'aixequen més enllà dels pirineus orientals, passant òbviament per l'estimat Puigmal i pics veïns; la Pica, que sempre em porta bon gust a la boca tan sols de nombrar-la, Vallhibierna, Maladeta, Aneto, La Múnia... i ja per últim els Alps i l'Atlas.
Avui em trobo aqui escrivint-vos una ressenya un tan especial... el dimecres, aprofitant unes hores sobrants i que el meu amic Toni feia vaga d'aquestes de profes, vam decididr anar a fer la Canal Estreta al Gra de Fajol Petit, a Vallter i així començar a donar forma a per el que nosaltres és una nova manera d'enfilar-nos allà on els ulls hi porten els somnis. Nous reptes i nou aprenentatge i de nou a Vallter; vaig tornar a l'essència del que un bon dia em va guiar a la muntanya, probablement encomanda per uns pares 'scouts', i sobretot una mare que encara ahir m'empenyia perquè la porti a veure marmotes a les valls dels Pirineus.
Pujar muntanyes un peu darrera l'altre a l'estiu, després posar-hi la neu i el fred pel mig, més endavant el piolets i els crampons i alguna corda, la funda vivac, el fugonet i la tenda. Després la roca, passant del tercer i picant-nos els dits amb els sisens, els tascons i els friends... una trajectòria que dimecres se'm va fondre als peus, li vaig veure el més íntim més enllà dels llocs on estat, les muntantyes que he pujat i les parets que he escalat.
No sé si m'he explicat massa o ja esteu desitjant que us ressenyi breument la Canal Estreta, però en qualsevol cas només us vull dir que si Déu ho vol i continuo tenint amics com en Toni per lligar-se a l'altre cap de corda, a Matellapower tindreu ressenyes i aventures per dies!!!!
GRA DE FAJOL PETIT. CANAL ESTRETA (ressenya clickant el títol)
AD+ ( 60º ), 220 m i orientació Nord
Amb el coneixement del medi, les ànsies d'anar cada cop més lluny i les ganes de superar-nos, els nostres ulls es van fixar en les moles que s'aixequen més enllà dels pirineus orientals, passant òbviament per l'estimat Puigmal i pics veïns; la Pica, que sempre em porta bon gust a la boca tan sols de nombrar-la, Vallhibierna, Maladeta, Aneto, La Múnia... i ja per últim els Alps i l'Atlas.
Avui em trobo aqui escrivint-vos una ressenya un tan especial... el dimecres, aprofitant unes hores sobrants i que el meu amic Toni feia vaga d'aquestes de profes, vam decididr anar a fer la Canal Estreta al Gra de Fajol Petit, a Vallter i així començar a donar forma a per el que nosaltres és una nova manera d'enfilar-nos allà on els ulls hi porten els somnis. Nous reptes i nou aprenentatge i de nou a Vallter; vaig tornar a l'essència del que un bon dia em va guiar a la muntanya, probablement encomanda per uns pares 'scouts', i sobretot una mare que encara ahir m'empenyia perquè la porti a veure marmotes a les valls dels Pirineus.
Pujar muntanyes un peu darrera l'altre a l'estiu, després posar-hi la neu i el fred pel mig, més endavant el piolets i els crampons i alguna corda, la funda vivac, el fugonet i la tenda. Després la roca, passant del tercer i picant-nos els dits amb els sisens, els tascons i els friends... una trajectòria que dimecres se'm va fondre als peus, li vaig veure el més íntim més enllà dels llocs on estat, les muntantyes que he pujat i les parets que he escalat.
No sé si m'he explicat massa o ja esteu desitjant que us ressenyi breument la Canal Estreta, però en qualsevol cas només us vull dir que si Déu ho vol i continuo tenint amics com en Toni per lligar-se a l'altre cap de corda, a Matellapower tindreu ressenyes i aventures per dies!!!!
GRA DE FAJOL PETIT. CANAL ESTRETA (ressenya clickant el títol)
AD+ ( 60º ), 220 m i orientació Nord
Material: Algun pitó (o tasco o friend) i algun cargol de gel.
Cordada: Toni i Xiuli
De fàcil accés des del Refugi d'Ulldeter ens plantem a peu de Canal amb mitja horeta.
La canal en si comença per una campa de neu fins a un primer resalt de dos tres metres de gel que superarem amb un alle-hop després de posar còmodament un cargol de gel. Per assegurar aquest pas, abans del ressalt trobarem un pitó per muntar una reunió que, lògicament, ens caldrà reforçar.
Superant el primer ressalt.
Superat el primer ressalt encarem el segon d'ells, també curt i gèlid on un o dos cargols ens faran la feina, abans i després del ressalt podem muntar reunions per assegurar el pas... qui busca troba i els pitons apareixen a la banda dreta en llocs evidents.Ja superat el 2on ressalt ens dirigim a la cova que hi ha just abans del tram mixt on podem muntar una reunió de nassos amb un spit i un parabolt!!!.
La cova. On muntarem reunió abans de superar el tram de mixt.
Per superar el tram de mixt he posat un friend, que segur que si l'aneu a fer el posareu al mateix lloc, i que bé que entrava!!, i superat el muret, jo diria de tercer, un tasconet per sortir definitivament d'aquest tram delicat. A la dreta trobareu un pitó, cal buscar-lo una mica bastant, per assegurar el company, però si aixequeu la vista a mà esquerra trobareu una reunió de nassos. Jo la vaig veure tard.
En Toni superant el tram de mixt
Des d'aquest punt per una campa de neu arribarem a l'aresta fàcilment i d'aqui coronem el Gra de Fajol Petit, direcció est, en breus 5 minuts.
Gran lloc, gran escalada. Una bonica activitat de muntanya i molt romàntica, sobretot un dia de cada dia i sols... quina sort que teniu els que entre setmana podeu corre per aquest móns de Déu i no heu de treballar com un servidor.
9/3/10
Olga Frontera
ALÒS DE BALAGUER. SERRAT DEL POLL
Via: OLGA FRONTERA. 230 metres, V+ (ressenya clikant el títol)
Equipació: Gairebé equipada amb parabolts, portar alguna vaga per sabines i algun friend pot ser útil.
Cordada: Lídia i Xiuli
Descripció: 6 llargs, 1er i 2n de IV+, 3er de V, 4rt de V+, 5è i 6è de IV+.
L'aproximació és curta i senzilla. Des d’Alòs de Balaguer agafem una pista al costat del riu i aparquem al final d’aquesta. Des del cotxe veiem perfectament la línia de la via i l’aproximació és evident fins a peu de via on hi ha la inscripció OF.
Via: OLGA FRONTERA. 230 metres, V+ (ressenya clikant el títol)
Equipació: Gairebé equipada amb parabolts, portar alguna vaga per sabines i algun friend pot ser útil.
Cordada: Lídia i Xiuli
Descripció: 6 llargs, 1er i 2n de IV+, 3er de V, 4rt de V+, 5è i 6è de IV+.
L'aproximació és curta i senzilla. Des d’Alòs de Balaguer agafem una pista al costat del riu i aparquem al final d’aquesta. Des del cotxe veiem perfectament la línia de la via i l’aproximació és evident fins a peu de via on hi ha la inscripció OF.
Placa del 3er llarg i següents
Els dos primers llargs, molt similars, en situen en un jardinet abans d’enfilar el 3er i característic llarg que supera un mur vertical. Aquests dos primers llargs tenen una roca compacta molt bona i discorren entre molta herba i assegurances un xic allunyades però superable sense problemes. A més podem aprofitar les sabines que trobarem. Una vegada recorregut el jardinet el tercer llarg de V supera un muret molt elegant. Acabat aquest llarg aconsellaria fer la reunió fora del mur ja que tot i estar muntada és força incòmoda i al diedre tens multitud de possibilitats de muntar una bona reunió amb friends. El quart llarg discorre per aquest diedre molt descompost, compte!, per després canviar cap a la dreta buscant el pati evident i superant un muret d’uns quatre metres aprox. Que dóna el grau de V+ però molt ben assegurat amb un parell de pitons i dos parabolts ben lluents. Els dos últims llargs, de pur tràmit són per disfrutar tot acabant d’arribar a dalt.
El descens, una vegada arribats a l’aresta el farem per l’altra cara amb un ràpel d’uns 40/50 metres i seguirem baixant per una tartera fins al camí a la vora del riu que ens duu on hem deixat el cotxe.
La Lídia superant el mur del 3er llarg
On top.
Comentaris: Bona roca i bons ‘cantus’, excepte diversos passatges força descompostos. És una via feréstega i de tall clàssic que ofereix una bona activitat de diumenge al matí. L’indret és preciós.
7/3/10
'Canariu'
Vet aquí el nou fitxatge de la Matella... en 'canariu', i com refila quan els primers raigs de sol entren per la finestra de casa i una dutxa freda acompassa els primers instants del dia!
1/3/10
Canal de l'Ordiguer
SERRALADA DEL CADÍ. CANAL DE L'ORDIGUER (ressenya clikant el títol)
(AD-/450 m/55º màxim)
Cordada: Mindundi, Toni i Xiuli
Per arribar-hi: carretrea de Bellver de Cerdanya a la Seu d'Urgell, una vegada passat el poble de Martinet trencar a l'esquerra en direcció al poble d'Estana (on té la seu social l'equip d'en Contador!), i deixar el cotxe uns 300 metres passat el poble. A partir d'aquí caminar 1 hora i escaig pel mig del bosc fins arribar al Prat de Cadí per camí evident. Desde Prat de Cadí en uns 45 minuts ens plantem al peu de la canal.
Descripció: Pendent mitja de 45º-50º, amb algun pas de 55º, resalt i cornisa. No obstant, la gran quantitat de neu acumulada per l'època en que l'hem feta fa que els ressalts gairebé no es percebin... El descens, per la Canal del Cristall, amb una pendent mitja de 40º-45º, no presenta cap problema, excepte els 10 primers metres de l'entrada a aquesta que són força 'tiesos'... i aquesta vegada la gran acumulació de neu fins la soca del ous, que de tant en tant t'engollia com si d'arenes movedisses es tractés! Una volta que farem en unes 6 hores i escaig aproximadament.
Comentaris: Quin país més ben parit! Catalunya té uns racons preciosos i la Serra del Cadí n'és un d'ells. L'activitat en si, lluny d'un nivell tècnic exigent - un piolet ha estat suficient per acompanyar el ritme de les cames - ens apropa a les entranyes de la Serra del Cadí per un dels seus itineraris més clàssics i històrics. Un recorregut altament recomenable!
Subjectiu.... tants dies de planxar muntanyes, fora pistes, salts i espatllar-me l'esquena, tants dies de mal temps, acumulació de neu, allaus, accidents a muntanya -masses-; tants condicionants interns i externs que m'allunyaven del meu apreciat 'monte', aquest cap de setmana per fi m'he deleitat amb una ascensió ben a la vora de casa. Sí!
(AD-/450 m/55º màxim)
Cordada: Mindundi, Toni i Xiuli
Per arribar-hi: carretrea de Bellver de Cerdanya a la Seu d'Urgell, una vegada passat el poble de Martinet trencar a l'esquerra en direcció al poble d'Estana (on té la seu social l'equip d'en Contador!), i deixar el cotxe uns 300 metres passat el poble. A partir d'aquí caminar 1 hora i escaig pel mig del bosc fins arribar al Prat de Cadí per camí evident. Desde Prat de Cadí en uns 45 minuts ens plantem al peu de la canal.
Descripció: Pendent mitja de 45º-50º, amb algun pas de 55º, resalt i cornisa. No obstant, la gran quantitat de neu acumulada per l'època en que l'hem feta fa que els ressalts gairebé no es percebin... El descens, per la Canal del Cristall, amb una pendent mitja de 40º-45º, no presenta cap problema, excepte els 10 primers metres de l'entrada a aquesta que són força 'tiesos'... i aquesta vegada la gran acumulació de neu fins la soca del ous, que de tant en tant t'engollia com si d'arenes movedisses es tractés! Una volta que farem en unes 6 hores i escaig aproximadament.
Comentaris: Quin país més ben parit! Catalunya té uns racons preciosos i la Serra del Cadí n'és un d'ells. L'activitat en si, lluny d'un nivell tècnic exigent - un piolet ha estat suficient per acompanyar el ritme de les cames - ens apropa a les entranyes de la Serra del Cadí per un dels seus itineraris més clàssics i històrics. Un recorregut altament recomenable!
Subjectiu.... tants dies de planxar muntanyes, fora pistes, salts i espatllar-me l'esquena, tants dies de mal temps, acumulació de neu, allaus, accidents a muntanya -masses-; tants condicionants interns i externs que m'allunyaven del meu apreciat 'monte', aquest cap de setmana per fi m'he deleitat amb una ascensió ben a la vora de casa. Sí!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)