Perquè arribi a tothom

5/9/10

D'una escapada als Ècrins

El passat 2008 em va captivar de manera aplastant. Esvelta i solitària enmig d’un mar de roca es va ficar dins el meu cap que no feia més que desitjar-la. Us estic parlant de la bonica Agulla Dibona, 3.131mts, al bell mig del massís més salvatge dels Alps, els Ecrins.

Per A o per B, durant els dies d’aquell 2008, que ja queda enrera, la pluja ens va escopir de la paret. En aquella ocasió vam redireccionar el nostre rumb per fer una visita a Chamonix i repetir el Mt. Blanc de Tacul. Enguany havia arribat l’hora de tornar als Ecrins.

Amb l’amic Benji hi vam prendre rumb a la Berarde amb dies per davant, al final en van ser 5 que puc afirmar que van ser 5 dels millors dies que he passat a la muntanya.

Les cues de la tornada dels francesos de les vacancetes van fer que arribessim molt tard a lloc, i per això el primer dia, després de la primera i única nit a la furgoneta, vam fer la Via Para Facile. A la tarda, després de 300 metres escalats, un dinar a base de pasta i haver carregat el piano, vam enfilar el camí que desde Les Étages mena al Refugi de Sorellier, als peus de l’Agulla Dibona.
Arribats a lloc, no sense viure una pajara conseqüència de massa dies de festa major sense fer massa bondat, ens vam instal.lar sota un magnífic rocam que, a part de ser el nostre allotjament per 3 nits, era el cagadero municipal dels gats que la mestressa del refugi té apadrinats. Sota aquest rocam vam passar els dies deixant corre els nostres pensaments entre projectes i somnis, converses amb muntanyencs i escaladors d’arreu, partides de cartes i lectures poetitzades del mestre Picazo.

3 dies, dues escalades i un dia per descansar, fer la maleta i retornar a la furgo i regalar-nos un banyet a les aigües gèlides i cristalines. Les dues escalades ens van enfilar a l’Agulla Dibona per la Via Madier, que com us deia el passat 2008 em va captivar, però que enguany no m’ha pas deixat massa bon gust de boca, possiblement no per la línia escollida, però si que per la multitud de gent que s’amuntega al seu llom per conquerir-ne la coronilla; i al Tete del Rouget, 3.418 metres per la Via Version Originale, per mi aquesta última ha estat, fins al dia d’avui, la via. La via per la seva sol.litud, pel silenci que regnava en la nostra lluita, pel joc que ens ha donat travessar un nevero amb bambes per arribar a peu de via, per 8 llargs de somni, amb equipament de luxe fins arribar a l’aresta i per unes vistes impressionants de l’Ailefroide, Les Bans, la Barre dels Ecrins i tot aquell mar de roca que envolta el petit poble de La Berarde.

Si clikeu sobre els noms de les respectives vies us he deixat 5 cèntims de cada una de les vies, espero que si decidiu fer-hi camí, aquestes 4 notes us serveixin d’ajut!

Salut i muntanyes!

L'escapada en imatges d'un amic, bonics paisatges, un allotjament, el refugi i el transport....