MONTSEC. TERRADETS. EL PELADET
Via: La Festa del Paca. 180 metres. 6a/Ae (ressenya clikant el títol)
Cordada: Lídia i Xiuli
Un dissabte qualsevol amb la Lídia decidim prendre direcció al Congost de Terradets. L'objectiu és tastar la Festa del Paca del Peladet, possiblement la més assequible de les festes d'en Clotet, diuen. Amb un parell de bosses de xurros, unes birretes i els ànims a tope enfilem l'eix transversal conscients que no serà una tasca fàcil.
El diumenge es lleva fred, un fred que fa estralls al meu organisme i que em deixa força aturat, amb tot ens posem a escalar a l'hora del vermut després que els raigs de sol hagin penetrat al cos.
Fent material a l'hora bona. Després de l'aproximació, curta però intensa, i una vegada equipats, em disposo a obrir el primer llarg. El sostre en artificial es presenta divertit, i és que de fet no he obert mai res amb 'artifo' - com diuen els que hi entenen - i per postres no tinc estreps - per cert, l'edu ja me'n està preparant un!-. Doncs res, alguna baga farà la feina, i de ben cert que la va fer, però mentre jo obria el primer dels llargs i voltava suspès en l'aire com una llonganissa, la Lídia va tenir temps de fer-se la manicura tres cops, i riure, riure molt!!!! - Menció a part es mereix el buril-bolet sense plaqueta que precedeix el sostre, mal posat l'has de xapar i fiar-te'n molt, doncs és l'última assegurança abans de començar a flotar dels spits paral.lels al terra. -powered by Lidia®
Arribat a la reunió és el torn de la Lídia, que amb molta més agilitat i rapidesa soluciona el llarg... penjats de dos spits i després d'un bon 'nicotinasu' no tenim clar de seguir amunt, l'hora, la lentitud, la indecisió... muntem un ràpel i ho deixem aqui... tornarem!!
Penjat com un xoriç al primer llarg
'El guerrero de la luz sabe perder. Él no trata la derrota como algo indiferente, usando frases como “bueno, esto no era tan importante”, o “la verdad, yo no quería esto mismo”. Acepta la derrota como una derrota, y no trata de transformarla en victoria o experiencia. Le amarga el dolor de las heridas y la indiferencia de los amigos, la soledad de la pérdida. En estos momentos se dice a si mismo: “luché por algo y no lo conseguí. Perdí mi primera batalla.” Esta frase le da fuerzas. Él sabe que nadie gana siempre – pero los valientes siempre ganan al final.'
1 comentari:
Sí sí, i es presentava un llarg de conya, tumbadot, placa maca... Però a vegades la indesició, la indeterminació la falta de convicció ens aferren a terra amb una cadena i no ens permeten pujar amunt. Per què? Per la falta de seguretat? per la por? Per tot? per res? Potser perquè no era el cap de setmana bo. Tots aquests perquès crec que els he notat a qualsevol via que he escalat, hi ha dies, que simplement, NO T'HI VEUS... ;)
Publica un comentari a l'entrada